Només contrapartides per als bancs?

La decisió més transcendent de la història financera espanyola s'ha pres per videoconferència, que és com una cimera però sense ser-ho (si no calguessin les complicitats, les intimidacions, els passadissos i el mercadeig, ja no caldrien més cimeres europees). I veient (també per televisió) el ministre Luis de Guindos, tan cofoi ell, ahir costava d'entendre tanta negació i tanta resistència al rescat. Fins i tot a la mateixa paraula: perquè si no pots afrontar una recapitalització de cavall, emets un SOS i els teus veïns et rescaten, en diguis com en diguis.

Estem davant d'un préstec destinat a la banca i que la banca haurà de tornar en condicions d'amics . Però el préstec el demana l'Estat. Per obtenir els diners d'Europa, s'endeuta l'Estat. I els interessos d'aquest deute computen com a dèficit públic. Això significa que sí, d'acord, Brussel·les no ha imposat cap dràstic pla d'ajustament a la grega. Però, d'una banda, les autoritats europees, assessorades per l'FMI, prenen les regnes de la supervisió d'un tros de la banca espanyola. I, de l'altra, augmenta la pressió per retallar.

Espanya va aconseguir fa pocs dies un any més de marge per reduir el dèficit al 3%. Però hi havia contrapartides: avançar el retard de la jubilació, o apujar l'IVA ja. En part, podem respirar alleujats. Els bancs febles seran més forts, els ciutadans estaran més tranquils amb els estalvis, les entitats estaran més ben posicionades per prestar diners (tot i que això ja ho havíem sentit quan De Guindos va presentar la seves dues reformes financeres), però el que no queda clar és que el ciutadà deixi de rebre cops de bastó. La qüestió és: com podem garantir que els diners que rep ara la banca tornin a la societat?