Pujol renya molt i aclareix poc
Barcelona“Jo ja estic retirat i estic en poca forma”. Ho deia, com si res, Jordi Pujol a la porta de l’ascensor, quan estava a punt de marxar del Parlament després de la que possiblement serà la seva última gran intervenció pública: una compareixença a la cambra per ampliar la confessió del 25 de juliol sobre l’evasió fiscal d’un llegat del seu pare i unes accions que la seva dona i fills no van fer aflorar a Andorra fins fa uns mesos. Un “racó”, en paraules seves, que el 1980 era de 140 milions de pessetes i que ara era de 4,8 milions d’euros, administrats pel seu fill gran, Jordi, imputat per diversos delictes fiscals a l’Audiència Nacional.
Els serveis de la cambra parlaven minuts abans de la compareixença d’una “sessió normal”. Però el que es va viure ahir a la cambra catalana va ser un epíleg, un epíleg trist del pujolisme i la seva manera de fer, al qual Pujol es va aferrar fins a l’últim moment, malgrat que els diputats l’advertien que ja no podia donar lliçons de res ni entonar l’avui no toca. L’octogenari expresident va aclarir poc, es va defensar fins on va poder -“No sóc un corrupte”- i no va contestar temes clau com ara les qüestions relacionades amb els seus fills i els suposats cobraments de comissions que s’investiguen. Per acabar-ho d’adobar, va llançar una insinuació amenaçadora: “Si es talla una branca pot caure tot l’arbre”. I va esbroncar els diputats per haver furgat.
Després d’una primera intervenció en què va explicar l’origen del “racó” i que no va entrar en política per fer diners sinó per “fer país”, va haver d’escoltar un rosari de retrets. Va fer evident que els que més li van doldre, òbviament els més durs, van ser els de Joan Herrera, d’ICV-EUiA, els d’Alícia Sánchez-Camacho, del PP, i els de David Fernàndez, de la CUP. ERC i el PSC van quedar decebuts per la falta de respostes de l’expresident i tenen ara més motius que fins ahir per impulsar una comissió d’investigació. Gemma Calvet i Miquel Iceta havien sigut formalment suaus. Jordi Turull, en canvi, conscient de la seva delicada posició, va renunciar a enfrontar-se a Pujol i va optar per atacar frontalment Ciutadans i Camacho, que s’ha negat a comparèixer pel cas Método 3, connectat amb l’afer Pujol. CiU no va marcar distàncies gestuals amb l’expresident. Els seus diputats el van acompanyar en l’entrada i la sortida, es van acomiadar d’ell un per un en acabar la compareixença i la presidenta de la cambra, Núria de Gispert, exconsellera als seus governs, va dinar amb ell abans de la sessió.
L’esbroncada no era al guió
Les crítiques àcides i les preguntes sobre la seva família i possibles irregularitats als seus governs i a Banca Catalana van fer esclatar un Pujol ferit. Durant uns minuts l’expresident va sortir de l’innocu guió redactat amb els advocats de la família -que es defensa conjuntament- i va alçar el to. Les cares d’espant dels diputats de CiU, que sabien com i quan començava l’esbroncada però no quan i com l’acabaria i les conseqüències que tindria en un moment polític molt delicat, eren un poema. L’ambient a la Sala de Grups es va tensar al màxim.
L’expresident no ho va fer durar gaire, no va perdre el control i tampoc es va ensorrar. Va dir que ell havia acceptat comparèixer -tot i que va advertir, desafiant, que podria no haver-ho fet després de la “radical” reprovació que va rebre de la cambra fa uns dies- i que ho feia per respecte a la institució i l’autogovern. Un respecte que no veia en alguns portaveus, als quals acusava de promoure “una causa general” contra ell i CiU en un “embolica que fa fort” que, per exemple, feia que Rivera parlés de 300 milions d’euros a Andorra quan els bancs han afirmat que la família en tenia 4,8.
Pujol va etzibar diverses vegades “És mentida!” i “És poc seriós” per contestar “intoxicacions” com que havia fet gestions amb Rajoy o ministres per frenar investigacions. L’expresident va lamentar que es traslladi la imatge d’una Catalunya on la corrupció és general, un país “desastrós”. “Ni ho era ni ho és! Però CiU tampoc! I si tot hagués sigut tan corrupte, no s’hauria aguantat”, va exclamar-se. Pujol va considerar que tot plegat era “un greu mancament no intel·lectual, sinó moral”. Una referència a la moral que es va repetir i va sulfurar els diputats.
Acusació d’empastifar-ho tot
Això va provocar que, a la rèplica, els diputats, quan la CUP ja no hi era -havia amençat de fer-ho si no contestava-, s’acarnissessin més amb un Pujol que se’ls mirava displicent i amb la carpeta tancada. Turull intentava desviar el focus acusant el PP i Ciutadans d’“empastifar tot” (van projectar ombres sobre Artur Mas) i que es valien de l’autoreivindicació de Pujol per atacar el procés. L’expresident s’havia acomiadat recordant que havia acceptat venir malgrat la “hostilitat” i que estava “content”. Ressonava un altre comiat, el de David Fernàndez: “El procés enterrarà el pujolisme i al viatge a Ítaca no hi té cadira reservada. El viatge va començar sense vostè i sense vostè acabarà”. Pujol no semblava ser-ne encara conscient.
