MADRIDEls mercats temen el sistema financer espanyol. Desconfien d'Espanya perquè no saben quina és la profunditat real del pou dels actius immobiliaris. Fins que això no s'aclareixi, les fugues de capital (97.000 milions en tres mesos) poden convertir-se en un fet habitual. Per acabar d'adobar el terreny, ahir va reaparèixer en escena l'expresident de Bankia, Rodrigo Rato, per sumar-se a les crítiques per les formes de la nacionalització del banc. La guerra entre els dos grans hereus de José María Aznar, Mariano Rajoy i l'extotpoderós vicepresident econòmic, ha esclatat.
"La banca no és la culpable de tot el que està passant", va queixar-se amargament ahir la consellera delegada de Bankinter, María Dolores Dancausa, en una entrevista a TVE. Europa i el món de les finances internacionals, però, no ho tenen tan clar. No és estrany que, quan es pregunta al govern espanyol què pot fer per evitar el rescat, asseguri que només pot accelerar les reformes, començant pel sanejament de la banca i fent passar per l'adreçador de l'estabilitat pressupostària les comunitats autònomes, l'altre element a l'ull de l'huracà.
Aquest mes de juny serà determinant. El govern espanyol haurà de xifrar les necessitats de finançament de la banca després de les auditories externes, la dada que tothom espera. Aquesta setmana entrant una delegació de l'FMI ja visitarà Espanya per revisar de prop la situació i, més endavant, la Comissió Europea ha de presentar el seu pla per gestionar futures crítiques bancàries. Tot plegat amb la mirada pendent de les eleccions gregues del dia 17, que poden convertir-se en un tallafoc per a l'economia espanyola o poden acabar atiant l'efecte contagi si tampoc s'aconsegueix una estabilitat parlamentària.
En aquest escenari va sonar com una autèntica clatellada la carta que Rato, encara president de Caja Madrid, va entregar en mà als membres del consell d'administració de l'entitat. Es fa va fer pública ahir, hores després dels retrets duríssims del president del BCE, Mario Draghi, contra una nacionalització que s'ha fet de la "pitjor manera".
L'exsuperministre econòmic del PP diu en el document que "el pla de capitalització és magnífic per a Bankia i per al seu nou equip gestor", perquè blinda el 50% dels préstecs immobiliaris, una de les cobertures "més altes del món". Després entra a la confrontació: "Desgraciadament es fa a càrrec del tresor públic [ho xifra amb un 2% del PIB] i a costa dels seus actuals accionistes, i pot provocar unes conseqüències negatives per a la resta del sector financer, que tindrà uns percentatges de cobertura molt inferiors". Hàbil, Rato fa tres moviments d'un sol cop. Primer: posar la por al cos als accionistes, perquè tal com s'han fet les coses hi pot haver una "enorme caiguda en la cotització de l'acció". Segon: fer-se ressò de les pors de la resta d'entitats, que temen que el nivell de provisió de Bankia els acabi marcant el camí futur. En només tres pàgines també es va permetre corregir el seu successor, José Ignacio Goirigolzarri, que ha parlat en tot moment de la necessitat de 19.000 milions extres. Rato assegura que, en el fons, caldrà injectar 22.000 milions, que només es rebaixen per "determinats ajustos tècnico-fiscals".
I tercer: venjar-se de Rajoy, que el va pressionar perquè abandonés el càrrec per poder donar un missatge de contundència als mercats i poder reconduir la situació de l'entitat amb diner públic. Ahir Rato, que considera el rescat de Bankia una "injecció brutal" a costa de l'Estat, va evidenciar que no pensa ser l'únic boc expiatori, malgrat haver estat el màxim responsable de l'entitat. Fins ara les tibantors amb Rajoy, des que Aznar va elegir el gallec com a delfí, s'havien anat conduint amb més discreció. En aquell moment tothom donava per fet que Rato seria l'elegit. Veient la dimensió de la tempesta que havia provocat la carta, Rato va matisar a Expansión que no era "una crítica a ningú, sinó una descripció". "I que cadascú en tregui les pròpies conclusions", afegia. L'esquerda és fonda sobretot perquè els dos grans pesos pesants de la centredreta espanyola, abans aliats contra el sector dur del PP, ja no amaguen les diferències. I per a Rato no ha de ser fàcil si es té en compte que el ministre d'Economia, Luis de Guindos, és el seu gran deixeble polític.
