Refugiats: crònica d’un fracàs

BarcelonaLa guerra de Síria (i els altres conflictes del Pròxim Orient) i el fossar de desigualtat que divideix les dues ribes del Mediterrani empenyen cap a Europa centenars de milers de persones que busquen un lloc segur per tornar a començar. L’arribada de poc més d’un milió de refugiats l’any passat ha desencadenat una crisi de dimensions històriques a la UE. Però un milió de refugiats no són res per a una unió de 28 estats amb més de 500 milions d’habitants i que, per més crisi econòmica que pateixi, està en condicions infinitament millors que els països de la regió, que suporten més de quatre milions de refugiats sirians. No és una crisi migratòria ni humanitària; és una crisi política i de drets. Les costures de la UE s’esquincen i els principis del dret humanitari han quedat en paper mullat. En aquest context, Espanya -que a diferència d’episodis anteriors no està en la primera línia de l’arribada- mira cap a l’altra banda. I mentre els governs giren l’esquena a la realitat, la resposta sorgeix des de baix: bombers, infermeres, socorristes, ONGs o joves amb més ganes que recursos s’arremanguen per fer més suportable el periple i l’aterrada dels nouvinguts. Aquest migdia està convocada una manifestació a Barcelona.

Europa tanca la porta

El tancament de fronteres només fa el viatge més perillós i més car

Mentre que són els països veïns de Síria (Turquia, el Líban i Jordània) els que suporten el pes de la crisi de refugiats, la UE tanca la porta. Les polítiques de control de fronteres no frenen els refugiats (pesen més els motius per marxar que les traves a l’arribada), però els empenyen a camins més perillosos.

L’acord de la UE amb Turquia per expulsar-hi tots els arribats a Grècia sense papers és l’últim dels murs que s’han alçat a Europa: les illes gregues que abans eren punt de pas ara s’han convertit en presons sense sortida. Segons les dades que ahir oferia l’agència europea de vigilància de fronteres Frontex, a l’abril van arribar a Grècia 2.700 persones, un 90% menys que el mes passat. Però cada cop que es tanca una porta se n’obre una altra de més petita i perillosa: dijous els guardacostes italians van rescatar 800 persones, entre les quals molts sirians, que creuaven en pastera el canal de Sicília (el trajecte des de Turquia fins a Lesbos és de 9 quilòmetres; entre Líbia i Lampedusa n’hi ha 205). I les màfies comencen a fer l’agost en la ruta que creua el mar Negre i travessa Rússia de sud a nord fins a l’Àrtic. Per a José Luis Mvumba, advocat de la Fundació ACSAR, referent des dels anys 70 en asil i refugi a Catalunya, alerta que “s’estan amenaçant els mecanismes de solidaritat que es van posar en marxa després de la Segona Guerra Mundial i que van permetre donar una sortida a 35 milions de refugiats, que aleshores eren sobretot europeus”. L’acord amb Turquia està cada cop més qüestionat: Ankara (que ha de rebre sis mil milions d’euros per fer de policia de les fronteres europees) no ha canviat les lleis que li exigia Brussel·les i la UE ha refredat la perspectiva de permetre que els turcs viatgin a territori europeu sense visat, com volia el govern de Recep Tayyip Erdogan: l’acord penja d’un fil.

Espanya no compleix les promeses

El govern Rajoy havia d’acollir 17.000 refugiats i n’ha portat 18

Espanya no està complint el seu compromís d’acollir 17.000 refugiats arribats a Grècia i Itàlia abans del setembre del 2017. Fins ara només se n’ha acollit un grup de 18 procedents d’Itàlia. “Amb la crisi actual s’han reforçat les places d’acollida, però els refugiats que estem rebent són els que arriben pel seu compte”, explica Miguel Pajares, president de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR). “El govern espanyol diu que Grècia no està fent la feina d’identificació, però en realitat el problema és que a Madrid no hi ha voluntat política d’acollida: França ja ha portat més de 1.100 refugiats de Grècia”, recorda.

Un sistema raquític

Pocs refugiats i poques ajudes en temps de retallades

Els refugiats que arriben pel seu compte a Espanya (l’any passat van ser 14.600, dels quals 1.361 van demanar asil a Catalunya) es troben amb un sistema que tradicionalment ha sigut restrictiu i que està subcontractat a unes ONG que han patit dràstiques retallades. Si un refugiat aconsegueix arribar a l’aeroport del Prat (per exemple amb un visat d’estudiant o de turista), encara que tingui família a Barcelona, li poden oferir una plaça a Sevilla. Si no l’accepta, queda fora del programa estatal d’ajudes socials. Un programa que només garanteix l’allotjament i la manutenció durant sis mesos (nou en el cas de famílies amb criatures o altres casos vulnerables). Quan han passat tot el procés burocràtic (el 68% de peticions van ser denegades l’any passat, vint punts per sobre de la mitjana europea), sis mesos després d’haver presentat la sol·licitud, els refugiats tenen dret a treballar. El problema és trobar feina.

Xocs institucionals

Les diferents administracions no es coordinen

Les rivalitats institucionals compliquen encara més l’acollida dels refugiats. Espanya tanca la porta, la Generalitat s’ha ofert a Brussel·les a acollir 4.500 persones però Madrid ha dit que no. I l’Ajuntament de Barcelona, que ha fet bandera de l’acollida, diu que Madrid no li passa informació ni transfereix recursos per finançar una acollida que en molts casos acaba recaient en els seus serveis socials.