Publicitat
Publicitat

CRISI, L'AJUST MÉS GRAN DE LA DEMOCRÀCIA

Set sociòlegs, politòlegs i filòsofs ens parlen de l'estat d'ànim al carrer davant les creixents retallades

Resignació o revolta?

El govern de Mariano Rajoy s'ha passat setmanes, per no dir mesos, sense descartar, ni tampoc confirmar, unes mesures d'ajustament del tot tabú, com la pujada de l'IVA i la reducció de la prestació de l'atur i dels sous dels funcionaris. El pètal final de la margarida depenia de com anessin les coses per Brussel·les i per Frankfurt. Ara, en la mateixa línia, les centrals sindicals no descarten, encara que tampoc confirmen, un segon intent d'aturar l'activitat econòmica a tot l'Estat -el primer pols a Rajoy va ser amb la vaga general del 29 de març com a resposta a la reforma laboral-. Els sindicats dels funcionaris, enfadats perquè els han tocat la butxaca -cosa que ja havien patit els seus homòlegs catalans-, tampoc exclouen el recurs a la vaga després de l'estiu. Dijous els carrers de Barcelona i les principals ciutats catalanes, com a tot Espanya, van ser l'escenari de protestes massives, un cop conegut -per fi- el pla del govern espanyol per reduir el dèficit, que preveu estalviar 56.000 milions d'euros. És l'ajust més important mai aplicat en democràcia.

Prioritats: l'atur i l'economia

Els carrers s'escalfen. I alhora s'hi percep una barreja de por, malestar, resignació i també la convicció que protestar o fer soroll ni farà canviar d'opinió els governants ni necessàriament ajudarà a trobar solucions. És simptomàtic, en aquest sentit, el resultat de l'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO).

Quin és el primer problema de Catalunya? De llarg guanyen l'atur i la precarietat laboral. I el segon? Molt a prop del primer, el mal funcionament de l'economia. La resta de qüestions apareixen a 20 punts de distància (insatisfacció amb la política i el sistema de finançament català). Però quan es pregunta quin de tots els partits es considera que pot ajudar a resoldre els problemes més grans de Catalunya, un 47,6% dels enquestats contesta que cap. I un 19,7% diu que no ho sap. És evident que els ciutadans no confien gens ni mica en els actuals governants ni tampoc en els partits que són a l'oposició per treure'ls d'aquest atzucac econòmic.

En el context actual es dóna, fins a cert punt, una abdicació cridanera de la responsabilitat dels governants: la confessió que no es pot fer res més perquè la caixa està buida. En part, per l'herència rebuda, aquí i a Madrid; en part, per la sobirania forçosa de qui ens deixa els diners del rescat (ja sigui Brussel·les, ja sigui un fons per a les autonomies). I, en el cas de Catalunya, amb l'afegitó dels deutes pendents impagats de l'Estat i el dèficit fiscal que s'arrossega.

Si les protestes es convoquen amb l'ànim de revocar decisions i sempre topen amb un cert buit de poder, ¿fins a quin punt té sentit sortir al carrer a queixar-se més enllà de poder expressar el malestar i el clam per una defensa legítima dels drets que es retallen?

I això que, tot i que la crisi va començar el 2008, no queda clar que ja hàgim passat el pitjor tràngol de les economies endeutades del sud. La pressió insostenible de la prima de risc i l'interès que l'Estat ha de pagar per col·locar bons a 10 anys en relació amb el deute més fiable d'Europa, el d'Alemanya, obren molts interrogants sobre els límits del rescat bancari i la intervenció suau a què, de moment, es limita el nostre salvavides europeu.

Una foto en moviment

Si Espanya acabés requerint una intervenció en tota regla (se suposa que no es pot pagar, perquè costaria més de 400.000 milions d'euros, i n'hi ha que l'han xifrada en 600.000 milions, sense tenir en compte l'efecte dòmino sobre Itàlia i l'eventual ruptura de l'euro), els plans d'ajust que hem vist fins ara es queden francament curts. Aquesta foto en moviment és una de les raons per les quals, quan hem preguntat a set sociòlegs, politòlegs i filòsofs si durant els pròxims mesos al carrer tendirem a veure energia mobilitzadora o apatia resignada, responen que tot depèn de fins a quin punt es deteriori el panorama econòmic i social. I també depèn de si s'agreuja l'actual sensació de buit de poder. No tenim una bola màgica. Qui sap si d'aquí un temps ens manarà un tecnòcrata.

SARA MORENO: "Vénen protestes espontànies i alguna quallarà"

No crec ni que siguem a les portes de cap revolució ni que ens instal·lem en una resignació total. El que sí que penso és que les formes de mobilització tradicionals cada cop funcionen menys: la gent és víctima de la crisi, i dijous van sortir al carrer ciutadans molt diversos, però pel mig hi ha l'agost, i les protestes decauran. Es pot plantejar una segona vaga general, però molts treballadors no es poden permetre perdre un dia de sou amb les pujades de preus i d'impostos, i això pot conduir a la resignació. Què pot passar? Jo crec sobretot que es produiran mobilitzacions espontànies, esporàdiques, puntuals, en sectors concrets, amb un gran protagonisme de les xarxes socials i que, de manera inesperada, una d'aquestes protestes pot acabar quallant, agafant massa crítica i arrossegant la resta. Ara costa d'imaginar però pot passar.

Una de les cares de la resignació és la desinformació. Molta gent ja no vol seguir l'actualitat, està farta de les notícies, li provoquen angoixa. I si no estàs informat, segur que et desmobilitzes.

JOSEP RAMONEDA: "La indignació creix però encara no s'ha trencat la crosta de la por"

La indignació està augmentant clarament, però segur que encara no s'ha trencat la crosta de la por. És clar que s'ha perdut del tot la confiança en qui governa, i que s'ha imposat la sensació que ningú no mana a la Moncloa. Fins ara, una part de la societat pensava que la cosa estava fatal però que "aquests potser ho arreglarien". Però és realment impossible de predir com reaccionarà la gent en els pròxims mesos, perquè els esdeveniments se succeeixen molt de pressa i tot es pot accelerar. La intervenció total d'Espanya ja és un escenari. Hi ha qui veu la sortida de l'euro a l'horitzó. Amb escenaris com aquests, és realment imprevisible la reacció de la gent, la por o la mobilització. Sí que sembla clar que el tipus de mobilització més convencional no té gaire futur.

DAVID MURILLO: "Som davant una mobilització de la desesperació"

La tensió social auguro que anirà en augment. Però el ciutadà que protesta és o anirà sent conscient que la seva mobilització difícilment aconseguirà alternatives. Som davant una mobilització de la desesperació. Ara ve una quarta retallada, però potser n'hi haurà una sisena o una setena. El gros de la població s'adona que no hi ha marge. Sigui Zapatero, Rajoy o Mas, tots diuen: no hi ha diners per pagar les nòmines i ens n'hauran de deixar. I cal fer el que ens demanin els creditors a canvi.

Hi ha uns quants professionals de la manifestació. I crec que les centrals sindicals són els que millor fan aquest paper: liderar la protesta, mobilitzar determinats col·lectius, defensar determinats interessos. És legítim que ho facin i és la missió que s'espera d'ells, però més aviat no aporten solucions.

SALVADOR CARDÚS: "És difícil de saber, no estem en l'escenari final"

És difícil saber què passarà perquè no estem encara en l'escenari final. Les retallades que s'aplicaran no són les definitives. La reacció dels ciutadans depèn en bona part de la gestió, de la resposta que donen els governants. Quan el governant lidera i s'explica, la gent el pot mirar d'entendre. En el cas d'Espanya, qui se suposa que ha de liderar ha desaparegut: o no hi és o confessa que ja no governa ell. Diu que ha de fer el que li manen fora, encara que no li agradi. Compta amb això. A Grècia la gent va sortir a cremar contenidors perquè percebia un buit de poder.

Tenim molts números perquè Espanya pateixi una intervenció total. No sabem si Mariano Rajoy continuarà governant.

JOSEP MARIA TERRICABRAS: "Primer veurem crispació i després vindrà la desolació"

La gent que surt al carrer no està resignada. Pot sentir-se desesperada, o bé protestar per solidaritat amb altres persones que són víctimes de les retallades, però en cap cas baixa al carrer per resignació. Fa de mal dir què faran els ciutadans a partir d'ara, però penso que en una primera etapa veurem protestes notables, crispació i confrontació. En canvi, a mesura que vagi passant el temps, els ciutadans s'adonaran que no aconseguiran gaires coses per fer mobilitzats al carrer i perdran l'energia de sortir als carrers, poden caure víctimes de la desolació. La veritat és que, per molt que es protesti, si es posen d'acord els polítics i els banquers, no hi ha gaires possibilitats de canviar les coses.

El govern espanyol i el català fan veure que les decisions les prenen perquè ho mana Brussel·les. Com si la política econòmica la decidís Nostre Senyor. I no se'n poden rentar les mans. Però volen que els comprem l'argument que "hi estan obligats". És cert que han de demanar diners i que els posen condicions a canvi, però poden plantar-se, no cal que apliquin tan de pressa les polítiques d'austeritat. També podrien tancar l'exèrcit, o deixar la casa reial amb la meitat de fons i obrir més escoles. En qualsevol cas, Mariano Rajoy ja no està legitimat a les urnes, vist el programa que va presentar i el que aplica.

JOAN SUBIRATS: "A la llarga la gent s'adonarà que som davant un canvi més profund"

Bona part de l'opinió pública creu que els partits polítics actuals, els que governen i els que són a l'oposició, no ens trauran de la crisi, segons l'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO). D'aquestes respostes (un 13,6% creu que ho pot fer CiU; un 4,4%, el PSC; un 3,4%, ERC; un 3,3%, ICV; un 2%, el PPC; un 0,5%, SI, i un 0,3%, Ciutadans) se'n desprèn la sensació predominant que ningú no pot fer res. Les protestes es plantegen per mirar de revocar mesures. Ara es fa més difícil.

La conflictivitat s'incrementarà al setembre perquè la situació haurà empitjorat. Però la qüestió és que no som davant un problema conjuntural. Hi és per quedar-se. Som davant un canvi general d'època. No es tracta de reduir la despesa durant un període de temps de vaques magres, sinó de repensar-ho tot. La resignació no serveix perquè s'ha de menjar, i sortir a protestar és reconèixer que el sistema polític encara pot canviar les coses. A la llarga, la gent s'adonarà d'aquest canvi més profund -encara no és el cas, la idea no ha quallat- els ciutadans augmentaran la seva capacitat de buscar i trobar sortides informals, individuals. O tens prou recursos per subsistir, o caldrà organitzar-se.

CRISTINA SÁNCHEZ MIRET: "La gent no està resignada, però sí desesperada"

És un moment social estrany. No sé què farà la gent. Si ens fixem en el cas de Grècia, s'hi va viure una gran efervescència de protestes, però després la gent ha tornat a casa, o necessita menjar. O qui sap si les protestes revifen però la premsa d'aquí ja no ho reflecteix. En tot cas, no hem arribat al mateix punt àlgid dels grecs. Però no crec que la gent estigui resignada. Sí que està desesperada.

Les mesures d'ajust són molt greus, però el que penso que fa més mal, més enllà de les retallades, és la constatació dels ciutadans que els qui governen no saben el que estan fent, no sembla importar-los el que passi a la gent, actuen com si el que els importés fos només salvaguardar les grans empreses, els bancs, les fortunes. El govern no transmet la idea que treballa pels ciutadans, i això fa sortir al carrer.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT