"Acabaran sent dos italians els que solucionin la crisi de l'euro". Així s'expressava un respectat economista català en saber-se, al novembre, que Mario Monti lideraria el govern italià i que Mario Draghi esdevenia el nou president del Banc Central Europeu. L'opinió segurament era massa optimista -la fi de la crisi encara queda lluny- però aquesta setmana molts s'han preguntat si el BCE hauria estat capaç de plantar cara al Bundesbank, el poderós banc central alemany, -i vèncer-lo- si el predecessor de Draghi, Jean-Claude Trichet, s'hagués mantingut al càrrec. Pel que fa a Monti, ha aconseguit apartar Itàlia del focus dels mercats (traspassant tota la pressió a Espanya) i el seu nom ja comença a sonar com a substitut de José Manuel Durao Barroso a la presidència de la Comissió Europea.
Draghi, conegut com a Super Mario des de la seva època de governador del banc central italià, ha demostrat que té grans habilitats polítiques. En primer lloc perquè va aconseguir la presidència del BCE malgrat que Angela Merkel preferia col·locar-hi algú afí (preferentment alemany o d'algun país amic com Finlàndia). El dia de la seva presentació, Draghi va voler calmar els ànims germànics assegurant que el BCE no havia d'intervenir en el mercat del deute perquè aquesta no era "la seva missió". Dijous, en canvi, Draghi va anunciar que faria exactament això. Entremig, han passat deu mesos en què Super Mario ha aconseguit canviar l'opinió de gairebé tots els 23 membres del consell del BCE i fer prevaler les tesis dels països perifèrics. Només n'hi ha hagut un, el president del Bundesbank, Jens Weidmann, que s'hi ha oposat fins al final perquè considera que comprar deute públic "crea addicció com la droga" en els països beneficiats.
Oposició frontal
El Bundesbank i la majoria d'economistes i mitjans alemanys han criticat iradament la decisió de Draghi, a qui acusen d'haver convertit l'euro en una còpia de la lira, la maltractada i inestable moneda italiana d'abans de l'arribada de la moneda única. "L'euro s'ha convertit en una espècie de lira italiana", va declarar a posteriori Thorsten Polleit, economista en cap d'una casa d'anàlisis alemanya. "Els mercats festegen la mort del Bundesbank", va titular divendres el diari Die Welt .
Alemanya, objectivament el país que més va arriscar renunciant a la seva moneda pròpia (el marc) però segurament també el més beneficiat pel naixement de l'euro atesa la seva potència exportadora, ha vist, per primer cop, que el BCE s'escapa del seu control. L'aïllament del Bundesbank ha estat difícil de tolerar per a un país que venera el seu banc central gràcies a la seva exitosa gestió durant la segona meitat del segle XX. "No tots els alemanys creuen en Déu, però tots creuen en el Bundesbank", va dir una vegada Jacques Delors, quan era president de la Comissió Europea.
Una de les claus de la decisió del BCE pot haver estat el trencament del front comú que sempre havien format Angela Merkel i Jens Weidmann, un antic assessor de la cancellera. Weidmann s'ha quedat com el guardià de l'ortodòxia mentre que Merkel ha flexibilitzat la seva ja històrica rigidesa. La previsió que Alemanya també entrarà en recessió aquest any (segons ha dit aquesta setmana l'OCDE) pot haver estat decisiva en el canvi de postura de la cancellera.
Encara que ho sembli veient les reaccions, l'ajuda del BCE no serà gratuïta. Tot el contrari. Tant Draghi com diversos membres del BCE han insistit que la compra de deute es farà a canvi d'"estrictes" condicions que, malgrat tot, encara no s'han detallat. Però l'ortodòxia alemanya considera un sacrilegi que el BCE s'hagi involucrat en una batalla "política". Aquesta mateixa ortodòxia defensa que, des d'aquest moment, Super Mario ha trencat la independència del BCE i ha posat l'euro en mans dels polítics de torn, que podran actuar segons els convingui, sense atendre la racionalitat econòmica.
L'alternativa a no fer res, segons Draghi, era el trencament de l'euro. Alemanya creu que el BCE no ha d'intervenir per rebaixar les primes de risc dels països, però Draghi ha sabut donar la volta a aquest argument. "En la mesura en què les primes de risc obstaculitzen els canals de transmissió monetària, entren també dintre del mandat del BCE", va dir Draghi al juliol en el moment de màxima pressió sobre el deute espanyol, quan la prima de risc havia arribat als 650 punts. Al tancament de divendres estava en 410 punts, un nivell que segurament és encara més elevat del que Espanya pot resistir però, com a mínim, l'Estat ha guanyat una bona bossa d'oxigen gràcies a Super Mario. Serà qüestió que Mariano Rajoy no la desaprofiti.
