Publicitat
Publicitat

ENTREVISTA AL PRESIDENT: EL CONTEXT

Artur Mas: “Em sento més acompanyat per la gent que pels poders”

Mas diu que està bé i aguantarà, suposa que l’espien i fa servir el zàping com a somnífer

Les sis en punt de la tarda de divendres. El president baixa les escales de la Casa dels Canonges i ens saluda al Pati dels Tarongers. Fa fred i correm cap al saló de la Verge de Montserrat, on es farà l’entrevista. L’equip d’ARA TV, amb 4 càmeres, hi ha arribat fa tres hores per il·luminar, i algú ha tancat amb clau la porta que du cap al despatx. El president hi va decidit i quan veu que no pot entrar al seu propi despatx es gira i ens diu: “Això deu ser culpa vostra”. Bassas li explica que a Obama li va passar el mateix davant de les càmeres, Mas aprofita per dir-nos que en aquesta sala hi grava els missatges de Cap d’Any. Pujol hi nomenava els consellers. Som la seva antepenúltima feina del dia abans d’anar al teatre. Crèdit, a la Villarroel. Abans haurà de parlar del crèdit polític del procés, del qual es defineix com a pilot. “Sóc el garant del consens”.

“Porto la pressió amb dignitat”

Hem quedat que entraré als deu minuts finals d’entrevista. Com que fa just quinze mesos, a dos dies de les eleccions del 25-N del 2012, li vaig fer una entrevista, començo per aquí. Llavors em va dir que mai havia estat tan pressionat com aquells dos mesos de precampanya i campanya electoral. La pressió ha augmentat? “Sí. Encara més”. I riu, com ho ha fet cada cop que a l’entrevista surten atacs cap a ell. Com si hagués desenvolupat un sistema d’autodefensa. Aclareixi com són les pressions. S’esplaia: “Moltes vegades és ambiental. Tinc l’avantatge que tota aquesta parafernàlia de la premsa espanyola amb base a Madrid la segueixo entre poc i gens, i per tant m’afecta entre poc i gens. Si estigués tot el dia pendent del que diuen allà de mi, estaria enfonsat en la misèria i em pensaria que sóc un autèntic desgraciat, un dimoni incommensurable, el pitjor terrorista del món. M’han comparat amb Hitler, amb els nazis i amb els totalitaris. En faig abstracció, tota la que puc, que és tota, però aquesta pressió ambiental va surant. Intento portar-la amb la màxima dignitat possible”. I torna amb el somriure digne.

També em va dir fa quinze mesos que estava sorprès per la magnitud de joc brut tan barroer. “En aquell moment hi va haver un pic respecte a mi, i després s’ha manifestat d’altres maneres, i no es tracta d’entrar en una picabaralla amb tota aquesta gent que practica la guerra bruta. Hem de mantenir l’esperit positiu”. Se sent més sol del que pensava? “No, em sento molt acompanyat. Molt, molt, molt acompanyat. Ara, quan estàs al capdavant d’un país, arriba un moment que has de prendre una decisió. Els altres no la volen prendre o no els correspon prendre-la”. L’hi diré d’una altra manera. ¿Se sent més a prop de la gent que dels poders? “Em sento més acompanyat per la gent, sí. La gent, si en podem dir així, és més noble”. Pausa. No repregunto. Ja s’entén més noble que qui.

A la Moncloa, per Nadal, després de l’acord per la pregunta, una persona propera a Rajoy em va dir: “Ens pensàvem que Mas era un zombi i ara ha ressuscitat”. ¿Es va sentir zombi en algun moment? “No. Estava convençut que allò ens podia sortir bé. Mai en tens la seguretat absoluta. Però tenia la convicció íntima que davant del repte hem de demostrar si servim o no, si estem a l’altura de les circumstàncies o no. Al límit, quan s’han de prendre les decisions, abans de fer que se’n vagi tot en orris has de tenir visió i sentit de país. S’ha demostrat”.

“Un gran ull em vigila”

Li dic que molta gent ens pregunta als periodistes si Mas aguantarà. Aguantarà en Mas? Què els dic? “Que sí”. Com està en Mas? “Bé. No li puc dir més”. I un altre somriure de defensa, de dignitat. Viatja molt. L’entenen a fora? “A l’estranger t’escolten. Que és el primer pas per entendre’t. Una vegada t’han escoltat et fan cas o no, poden compartir els teus objectius o no. No ens enganyem, la dinàmica internacional funciona molt en funció d’interessos. I ens hem de situar aquí. Si no, serem uns pardalets. Ara, en les democràcies consolidades, i la UE ho és, la força de la mobilització, la força de la democràcia i la força de les majories si va acompanyada d’un esperit pacífic i positiu, és molt gran. És la força que té Catalunya. No en té cap altra. Aquest estat de resistència”.

Em va dir que vostè era de SMS i no de WhatsApp. Ara que WhatsApp val 19.000 milions s’ho ha repensat? “No, perquè a mi em poden vigilar per tot arreu”. Els SMS també els vigilen. “Sí, però són menys vigilables, segurament. Com menys vigilable és una cosa, millor per a mi. Formar part de determinades xarxes té un punt de perill, com s’ha demostrat. I estic segur que hi ha algun gran ull que em deu vigilar”. I el somriure de rigor, d’autodefensa, de no tinc por. Acabo amb una pregunta personal. Vaig entrevistar la seva dona i em va dir que al llit... Noto que el president (i el Bassas) es preocupen. Vaig entrevistar la seva dona i em va dir que al llit ella era d’iPad i vostè de tele. Ha canviat alguna cosa? Aquest cop no somriu: riu directament. I es deixa anar.“Si se’n pot dir mirar la tele al que faig, sí... Jo passo canals. Que no és mirar la tele. I els passo, que és una manera de... ¿Sap quan de petitet et canten cançons de bressol i t’expliquen contes? Doncs jo passar canals ho faig servir com una cançó de bressol”. Abans que li agafi son, torno la paraula a l’entrevistador. En el temps de descompte rematarà a porta donant suport al sí a la consulta per reformar el Camp Nou. S’apaguen les càmeres, ha estat una hora llarga. Amplia detalls sobre el seu zàping com a somnífer. “Sol ser entre una i dues de la matinada, i a les nou ja he de ser al despatx”. Dorm sis hores, cap dia lliure del tot, actes permanents. “Crec que ni a Europa ni als Estats Units un president fa tantes hores”. Bassas diu que Obama té caps de setmana lliures i la gent ho entén: el líder ha d’estar descansat. “Aquí costa, tothom s’hi ha acostumat, hi ha actes que troben que si no hi va el president ja són menys”. Li dic que l’he vist somriure molt. Ho remata. “Com més difícil és tot, més cal el sentit de l’humor per sortir-se’n”.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT