Com sobreviure a la crisi de la cultura?

BarcelonaXavier Vidal: “No hauria pogut fer res sense la implicació de la gent”

Pot semblar que obrir una llibreria en plena crisi és agosarat. Ampliar-la després de dos anys demostra que no només s’és valent sinó que també s’és persistent. Xavier Vidal va deixar una còmoda feina com a periodista i va aixecar la persiana de la llibreria Nollegiu al Poblenou l’octubre del 2013. “Quan vaig obrir vaig ser l’home més feliç del món”, diu Vidal. Ara l’amplia: es queda un edifici de tres plantes on, des dels anys 20 del segle passat, hi havia l’emblemàtica botiga de roba Juanita. Els propietaris de l’edifici havien rebut ofertes més sucoses però el van preferir a ell. Darrere del somni llibreter de Vidal no només hi ha un replantejament de vida sinó també un pla de negoci molt calculat, socis i idees molt clares: “Volia un centre cultural, un lloc on poguessin venir els autors, on es pogués debatre, fer exposicions... Moltes coses no les podia fer al local que tinc ara perquè té només 65 metres quadrats”, diu. Ara tindrà sofàs i oferirà vins i cervesa que maridin amb els llibres. Aquest llibreter va començar amb tres socis i ara ha fet una ampliació de capital amb dos socis més. També va fer un Verkami per dur a terme obres i en deu dies tenia 5.200 euros: “No ho hauria pogut fer sense la implicació de molta gent interessada en la cultura. És molt difícil aconseguir crèdit per a projectes culturals que mai tindran un rendiment a curt termini. S’haurien d’habilitar sistemes perquè els diners arribessin a la cultura, però la llei de mecenatge no arriba mai”.

Roger Bernat: “El problema és que el model de gestió és del segle XIX”

A Roger Bernat l’han batejat com l’enfant terrible del teatre català durant anys. Superada l’etiqueta, defensa un teatre que serveixi per repensar com volem viure plegats, per imaginar el futur de forma col·lectiva. El públic és l’actor principal de les seves obres. Però costa trobar-les a la cartellera, perquè els teatres catalans no el programen gaire sovint. El 2014 va fer 170 funcions i només un 10% van ser a l’estat espanyol. “No vaig prendre la decisió de marxar i treballar més a fora, simplement va sorgir i en altres països les estructures culturals són més estables. A més, la nostra companyia és molt lleugera. És fàcil anar d’un lloc a l’altre i, com que no hi ha actors, la traducció és fàcil. Els meus espectacles s’han traduït a 20 idiomes”, afirma.

Bernat creu que el problema a Catalunya no és ni la falta de recursos ni d’espais, sinó la mentalitat: “Els programadors teatrals continuen amb el mateix model de gestió del segle XIX. Els teatres haurien d’oferir molta més diversitat. El teatre és un laboratori social. I per trobar solucions s’han d’escoltar el màxim nombre de veus possibles”.

Bernat treballa molt a França: “Els teatres francesos són més oberts a tota mena de discursos. Viatgem també molt al Brasil, un país que no té més recursos que Catalunya però que afronta el futur de manera diferent”. Aquest creador argumenta que el món teatral s’ha acomodat: “Els teatres s’han aburgesat , és el lloc on a una determinada classe social li agrada representar-se”. Bernat defensa que s’hauria de demanar a la societat quin teatre públic vol. “Hi ha una generació de persones que es dediquen a les arts escèniques amb molt de talent i que aquí no tenen espai”, conclou.

Maximilià Torruella: “Vam apostar per la investigació i no hem deixat de créixer”

Davant la crisi, més que especialització, hiperespecialització. Els arquitectes Maximilià Torruella i Patricio Martínez van començar la seva aventura junts el 2001 i el 2007 es van constituir com a empresa. “Quan va arribar la crisi portàvem molts anys picant pedra. Tot just havíem aconseguit una posició quan ens van apagar el llum. Havíem guanyat un munt de concursos que es van quedar en no res”, explica Torruella. El seu despatx, PMMT Forward Thinking Healthcare Architecture, s’havia especialitzat en arquitectura hospitalària, però va decidir fer un pas més: “Hi ha poca competència en arquitectura hospitalària. Som pocs però sempre ens trobàvem els mateixos. Era més fàcil per als despatxos ja consolidats i vam decidir hiperespecialitzar-nos. Apostar per la investigació i la innovació. En aquests moments un 30% dels nostres 14 treballadors es dediquen a projectes de recerca. No hem parat de créixer”, afegeix. Torruella i els seus socis, per exemple, van dedicar tres anys a la investigació d’un mètode que permet mesurar de manera sistemàtica l’accés universal a llocs públics de tot tipus de ciutadans, des d’avis fins a dones embarassades passant per persones amb mobilitat reduïda. Un altre projecte són els hospitals paramètrics: “Són edificis que es poden construir en un any amb tots els paràmetres d’un hospital europeu”. El desig de Torruella seria poder treballar més a Catalunya i Espanya.

Cesc Gelabert: “He hagut de canviar la manera de treballar”

El 30 de juny del 2013, Cesc Gelabert, un dels grans referents de la dansa, amb més de 40 anys de trajectòria, va tancar les portes del seu estudi del barri de Gràcia, on havia assajat durant un quart de segle. “Intento sempre ser positiu però també realista. Vaig haver de canviar la manera de treballar. Eliminar una estructura estable i fer-ho tot amb freelance ”, explica Gelabert. “Quan una companyia històrica no pot tenir una estructura estable malament rai”, afegeix.

El ballarí i coreògraf, però, no deixa de treballar. Ara està de gira per Catalunya amb el seu espectacle Foot-ball, que va estrenar al Teatre Nacional de Catalunya i on porta els moviments del futbol a dalt de l’escenari; estrenarà un nou espectacle al Grec i en dirigirà un altre a Trier (Alemanya). “Per aixecar Foot-ball Foot-balltambé vaig haver de trobar solucions inventives. És una coproducció amb el TNC, Mediapro, nosaltres i el suport del Futbol Club Barcelona”. El coreògraf i ballarí considera que és un moment “delicat”: “Hi ha hagut l’augment de l’IVA cultural, no s’acaba de fer mai la llei de mecenatge i portem quatre anys d’indefinició [en referència al moment polític]. És molt difícil prendre mesures”, reflexiona.

Gelabert tem per la supervivència de molts artistes. En el sector de la dansa les oportunitats són molt limitades. El coreògraf i ballarí persistirà, diu, però també lamenta que sovint la relació entre l’esforç i els resultats és molt desequilibrada. “La cultura és molt difícil de construir i molt fàcil de desconstruir, és una feina col·lectiva i cal alimentar-la”, reflexiona.