Publicitat
Publicitat

L’AIRE QUE ENS INTOXICA

La 'boina' atura el centre de Madrid

Hi ha més episodis crítics que a Barcelona però la presència de diòxid de nitrogen és més baixa de mitjana

Quan Madrid es posa la boina, els conductors han de reduir la velocitat, deixar d’aparcar al centre i, en última instància, deixar de circular per l’ametlla central de la ciutat. Boina és com s’anomena a la capital espanyola el núvol de contaminació que plana, ben visible, sobre la ciutat en episodis d’anticicló. I cada vegada és més habitual veure-la. Per això el protocol d’actuació de l’Ajuntament de Madrid per combatre els episodis d’alerta per contaminació va fent passos endavant inèdits, l’últim dels quals va ser durant les festes de Nadal, en què es va arribar a l’extrem de prohibir la circulació de la meitat dels vehicles al centre, una situació que no s’havia vist mai a Espanya fins llavors.

Tot fa pensar que es tornarà a veure una situació com aquesta, que va aixecar polseguera entre part dels conductors i va generar també polèmiques polítiques amb la dreta -i especialment amb Esperanza Aguirre, que va arribar a convocar un xou a la Gran Via per denunciar el presumpte caos viari a què l’alcaldessa, Manuela Carmena, sotmet la ciutat-. Madrid té més tendència als pics de contaminació que obliguen a activar els protocols de crisi que Barcelona.

Pics o mitjanes

Una ullada a les dades de contaminació per estacions de mesura que facilita l’Ajuntament de la capital espanyola permet veure com en diverses estacions se superen els límits de diòxid de nitrogen considerats d’“alerta” pels organismes internacionals. Però això és només una mesura màxima. La mitjana de la presència d’aquesta substància en l’aire, en canvi, és en general molt més baixa que a Barcelona.

Per comprovar-ho es poden comparar les dades de les dues estacions més problemàtiques de les ciutats. A Barcelona, l’estació de Gràcia-Sant Gervasi va tenir un registre màxim horari de 217 micrograms de NO 2, poc per sobre del valor límit que marca la UE (200) i gairebé la meitat que en la fase d’alerta. A Madrid, l’estació equivalent, amb més contaminació punta, és la de Ramón y Cajal, però té uns valors exponencialment més elevats, amb una màxima horària de 424 micrograms de NO2, que dinamita qualsevol limitació internacional. En canvi, la mitjana de la presència d’aquesta partícula és de 46 micrograms, mentre que a Barcelona és de 54 micrograms, tots dos per sobre dels límits de l’Organització Mundial de la Salut, que és de 40 micrograms.

Per aquest motiu, la recepta de l’Ajuntament de Madrid per atacar el problema és diferent de la de Barcelona. A Madrid es requereix atacar els episodis crítics en què una massa d’aire calent no deixa escapar les partícules contaminants, i en canvi a Barcelona el problema és més estructural. L’externalitat negativa per a la capital espanyola, però, és que les mesures que han de prendre les administracions són més impactants, i són terreny adobat per a les polèmiques polítiques. Això, sumat a l’altaveu mediàtic que tenen les qüestions locals madrilenyes, passa factura a una alcaldessa que, en la pràctica, només està aplicant la normativa sobre contaminació que va heretar dels anteriors consistoris governats pel PP, tot i que ja avança en mesures més dràstiques com prohibir el trànsit a la Gran Via. Per ara, però, Madrid es tornarà a posar la boina.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT