Publicitat
Publicitat

De les cançons d'amor a la pel·lícula de por

Camí de la Ciutadella, escolto cançons d'amor. "Prova d'escoltar Dignity , de Bob Dylan, a veure si s'encomana", em diu algú a Twitter. M'han aconsellat que hi vagi equipada amb un traductor d'eufemismes i ben esmorzada. Prefereixo esmorzar al bar del Parlament, tu: la pela és la pela. "Serà com veure una d'aquelles pel·lícules d'Antena 3 de després de dinar: saps com acaben abans que comencin, però entretenen", em comenta una amiga, sense preveure que el telefilm inclourà una sorpresa interpretada per Ernest Maragall.

"Si no véns amb una cadira, malament", m'informen pels passadissos. Caram, això de les retallades va de debò. Em tocarà estar dreta a la tribuna de convidats. Asseguts hi ha "els presidents Pujol, Rigol i Benach, autoritats i societat civil", repassa Núria de Gispert. A segons quins membres de la societat civil els porten cadires addicionals, però no pas als cronistes. Enfortiré les cames, quin remei (ves que no sigui aquesta la "gimnàstica independentista" a què es referirà d'aquí a una estona Rocío Martínez-Sampere).

La notícia del matí és que els diputats del PSC fan tard. Deuen intentar disciplinar l'Ernest, sense èxit. Les escenes més sucoses segur que tenen lloc entre els bastidors socialistes. El primer fotograma que ens deixen veure el protagonitza Artur Mas: afirma amb convicció que el pacte fiscal és la solució de "gairebé tot". N'hi ha que creuen que la solució de tot és una altra, de sis síl·labes, però potser cal anar pas a pas. El president, ai, té un lapsus significatiu: "Tenim experiències del futur recent (perdó, del passat recent) en què les coses es van fer d'una manera que no va ser la que bona part del país esperava". Maleïdes traïcions del subconscient: qui sap si pensava en el que passarà quan el pacte fiscal arribi a Madrid.

Les frases divertides del guió són per a Alícia Sánchez-Camacho. Una: "Si algun grup polític ha de dir la veritat avui, haurem de ser nosaltres". Dues: "No es pot dir que hi ha hagut una permanent deslleialtat d'Espanya cap a Catalunya" (aquí s'esvalota el galliner). Tres: "Si tots ens poséssim a demanar pactes fiscals també en demanarien Lleida, Tarragona i Girona". I la frase de més nivell polític, ehem, la pronuncia Albert Rivera en castellà: "Supongo que la culpa será del cha-cha-chá".

Puigcercós parla clar i català: "Senyor Mas, què més ens ha de passar en aquest país perquè vostè assumeixi plenament que l'únic camí és el de la sobirania total i completa, el de la independència?". I afegeix: "Malauradament, serà l'únic camí". Venint d'un líder independentista, el malauradament sona estrany. Segons Oriol Pujol, el pacte fiscal "és la darrera estació coneguda en les relacions entre Catalunya i Espanya abans d'entrar en el terreny desconegut". Que no es despisti cap espectador, ERC i CiU parlen del mateix desenllaç argumental: "terreny desconegut" també té sis síl·labes.

L'ingredient de suspens l'aporta el president de la Generalitat: "Els convido que ningú tregui pit perquè en aquestes setmanes que vénen poden pasar moltes coses". Suspens, he escrit? Terror, volia dir terror. Mama, por.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT