TunisCondemnat a l’ostracisme durant més de dues dècades per l’atemptat contra un avió a Lockerbie (Regne Unit), el coronel Muammar al-Gaddafi es va esforçar durant els últims anys del seu règim a tornar a ser acceptat per Occident. Això volia dir, entre altres coses, oblidar les seves ambicions nuclears, deixar de finançar grups terroristes i controlar les seves fronteres per blindar Itàlia de l’arribada de joves africans. Per això, tot i ser un dels punts geogràfics més pròxims a la costa europea després del Marroc, abans de les Primaveres Àrabs, no hi havia un gran trànsit de pasteres des de les platges líbies cap a Itàlia.
Això va canviar de cop durant la guerra civil del 2011. La Líbia de Gaddafi comptava amb centenars de milers de treballadors vinguts de l’Àfrica subsahariana, sovint mà d’obra explotada sense cap dret en un país ric en petroli. A l’inici de les hostilitats, la comunitat subsahariana va ser acusada de proporcionar mercenaris al govern de l’excèntric dictador, i es va produir un autèntic èxode a través de la frontera tunisiana i del mar. Un cop caigut el règim, Líbia es va instal·lar en el desgovern, dividida entre dotzenes de milícies i sense una autoritat central; un escenari ideal per al tràfic de persones.
Al sud del país s’han creat unes potents xarxes mafioses que transporten els migrants del Sahel fins a les costes del país. L’estat, debilitat per les lluites intestines, no pot fer res per combatre-les, ja que elles són més fortes. Un dels principals punts de sortida de les pasteres ha sigut la costa oest, la més pròxima a l’illa de Lampedusa. En aquesta costa més que no pas màfies són els veïns o els pescadors els que col·laboren de manera més o menys regular en el negoci de les pasteres.
