Les cireres les remenem entre tots
Siguem o no favorables a la independència, la situació actual té un encant indiscutible per a l'observador neutral, perquè suposa el triomf de l'imprevisible, el desafiament de les lògiques que fonamenten la política i, en un sentit més ampli, el poder. Estem a les portes de l'èxit d'un moviment transversal i d'una forta base popular, la qual cosa no té res a veure amb el catalanisme sorgit al segle XIX per l'impuls de l'elit cultural i burgesa.
Estem vivint una primavera . Tampoc és que el sobiranisme hagi sorgit del no-res, com si fos un bolet. Hi havia un pòsit històric. Hi ha hagut convicció i tenacitat per part dels que defensaven la independència quan no estava de moda, quan tothom els titllava de radicals o somiatruites. Hi ha hagut una represa de la consciència catalana que és filla de 30 anys d'autonomia i de nacionalisme gradualista a les institucions. I finalment hi ha hagut una concatenació de fets que han afavorit l'eclosió actual.
Però fa només dos anys, quan CiU i PP van accedir al poder i van començar a arribar a acords estables, res no feia preveure que avui seríem on som. I qui menys s'ho pensava són els sectors econòmics i financers més poderosos de Barcelona i de Madrid, que conspiraven en favor de la Santa Aliança entre la dreta econòmica i política per tal de sortir de la crisi i enfortir la cohesió d'Espanya.
Parlem de gent amb poder i amb traça per utilitzar-lo. Gent que ha exercit una forta pressió -i la seguirà exercint- per evitar canvis sobtats o escenaris d'inestabilitat que, com tothom sap, no són bons per als negocis. Però l' establishment s'ha vist desbordat per diversos motius: la virulència de la crisi; el desgast de Rajoy; la creixent convicció que l'estat propi ja és més un salvavides que un risc. I sobretot, la pressió de la gent, una pressió massiva, interclassista, tranquil·la, madura, que ha situat la Santa Aliança en la perifèria ideològica i que ha desbordat les previsions de tothom. També les de Mas. CiU no esperava que els fets es precipitessin a tal velocitat; el millor que es pot dir dels seus dirigents és que han captat el moment amb molt més encert que els seus principals rivals. Mas pilotarà aquest procés i se l'apropiarà; el seu entorn social, econòmic i mediàtic l'apadrinarà, però és evident que el tempo l'ha marcat la gent. I això és una magnífica notícia, no només per a Catalunya, sinó també per a tots els que volen que les cireres no sempre es remenin en quatre despatxos de la Diagonal i de la Castellana.
