Publicitat
Publicitat

CRISI ELS MÉS NECESSITATS

La crisi fa d'Espanya el quart país europeu amb més diferències entre rics i pobres

Una desigualtat econòmica semblant A la de la postguerra

Arran de la crisi, Espanya ha esdevingut el quart estat amb més desigualtats d'Europa. Els nivells actuals de polarització socioeconòmica s'acosten als de les dècades dels 40 i 50, època de postguerra.

Al final de la Guerra Civil Espanyola el poder adquisitiu dels catalans es va reduir a la meitat. I encara va caure més en l'exercici 1941-42, per les males collites i per un racionament dels aliments bàsics que deixava les fluctuacions de preu en mans del mercat negre (estraperlo). Ho explica la directora del Centre d'Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica de la UAB, Carme Molinero. "La gana va ser extraordinàriament important als anys 40 i això no té comparació, perquè va ser una gana estesa al conjunt de la població", detalla. Ho puntualitza perquè considera "agosarada" l'afirmació que les entitats socials fan des de fa mesos, quan diuen que els nivells de pobresa actuals a Catalunya són comparables amb els de la postguerra.

Però pel professor d'història econòmica de la Universitat de Barcelona (UB) Jordi Guilera, no és una comparació tan desencertada si parlem "de pobresa relativa i no de pobresa absoluta". "Tot i que les dades d'abans i després del 1970 no són directament comparables, segurament es pot afirmar que els nivells de desigualtat actuals s'acosten als nivells assolits durant els anys 1940-1950", afirma Guilera. L'economista, que ha estudiat l'evolució de les disparitats econòmiques de l'últim segle a la península Ibèrica, assenyala que "amb la crisi actual les desigualtats s'han disparat de manera brutal i Espanya ha esdevingut el quart país més desigual d'Europa, només darrere de Portugal, Itàlia i la Gran Bretanya". Abans de la crisi s'ubicava a la meitat de la llista. El percentatge de "pobresa relativa", que s'havia reduït gradualment des dels anys 80, ha tornat als percentatges d'aquella dècada i ha ubicat l'Estat en el vuitè lloc de l'OCDE en termes de desigualtat.

Polarització social

L'estudi de Guilera constata un increment acusat de la polarització social des de principis dels anys 40 fins a finals dels 50. "El progrés econòmic va començar a reduir les desigualtats a principis dels 60 i amb la democràcia encara baixen més", afegeix el professor de la UB. Tot i el repunt que la gràfica assenyala durant la crisi del petroli dels anys 70, les disparitats tornen a baixar a mitjans de la dècada fins a arribar, als 80, a nivells similars als de l'inici de la corba. "El nou augment de desigualtats per la crisi ens ha fet perdre tot el que havíem guanyat des dels anys 80", afegeix. Tot i així, destaca que les dades utilitzades per elaborar l'evolució utilitzen indicadors diferents per a l'època franquista.

El professor de sociologia de la UB Xavier Martínez-Celorrio subratlla que "no hi ha dades empíriques ni fonts estadístiques" fiables d'aquella època històrica per poder comparar i posa en dubte que es puguin establir similituds. "El que posa de manifest l'eslògan [com qualifica ell la comparació] és una por al desclassament, per l'alt cost que tenen les classes mitjanes avui per mantenir l'estatus", diu Celorrio, que ha constatat aquest "augment de les desigualtats" dels últims anys de crisi en l'estudi que prepara per a la Fundació Bofill Crisi, trajectòries i mobilitat social .

Ajuts socials per equilibrar

Les dades més recents de l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat) revelen que la pobresa ja afecta el 19,9% dels catalans, "després de les transferències socials". Abans de cobrar cap pensió o ajut, l'índex puja al 41,6%. I és que un altre fet diferencial respecte de la postguerra és la pràctica universalització dels subsidis o prestacions socials.

El lector d'història i institucions econòmiques de la UB Sergio Espuelas apunta que als anys 40 el règim franquista destinava només l'1% del PIB a despesa social, a través de beneficència gestionada sobretot per l'Església. Franco va eliminar el subsidi d'atur creat per la República, tot i que permetia assegurances individuals de jubilació, maternitat i malaltia en alguns sectors. No va ser fins que es va crear la Seguretat Social el 1967 quan va començar a incrementar-se la despesa social, però l'augment més notable ve amb la democràcia. El Tractat de Maastricht del 1993 la frena de cop i, des de llavors, s'estanca en el 17% del PIB, subratlla Espuelas. "Les retallades han fet caure la despesa, tot i que en percentatge no serà evident perquè també ha caigut el PIB. Però és una pèrdua permanent, perquè les mesures que s'estan aplicant no es desfaran fàcilment quan se surti de la crisi", alerta. Carme Molinero insisteix que en la història contemporània no hi ha un període tan negre com la dècada dels 40, però fa una reflexió per alertar la ciutadania: "Per primer cop en mig segle, una proporció de la població no assegura la supervivència i això, com a fenomen social, és molt destacable".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT