De la gralla a la batucada
Les cercaviles que combinen el so de la gralla i el de la batucada s'han fet habituals des de fa uns anys. La suma, però, ha generat més polèmiques en el camp dels correfocs, que tenen el seu propi ritme.
BARCELONASi gegants, capgrossos i bèsties van viure un moment dolç durant els anys de la recuperació postfranquista, quan la cultura popular tornava a reivindicar el seu espai al carrer, anys després seria el món casteller el que viuria un boom amb la multiplicació del nombre de colles, a finals del segle passat. Tots dos creixements, a més, es mantenen en el moment actual, en què la cultura popular, lluny de perdre força, ha aconseguit aplegar un nombre més gran de persones. Un exemple clar és el dels diables, que van viure el seu particular despertar a partir de l'impuls al correfoc en les Festes de la Mercè de Barcelona de l'any 1981, que van obrir un camí nou. I l'han recorregut de bracet del bestiari i del ritme dels tabals. La festa, tot i mantenir-se lligada a la tradició, no ha deixat d'evolucionar.
S'han incorporat, per exemple, elements de seguretat, com el casc per a la canalla en els castells, i la normativa europea del foc ha obligat a afegir cursos de formació i requisits de seguretat en el món dels correfocs.
A ritme carioca
Un dels canvis més visibles dels últims anys és l'entrada -no exempta de polèmica- dels ritmes brasilers en les festes populars. Les batucades s'han fet un lloc al costat de gegants, capgrossos i grallers. I han trepitjat algun ull de poll per la potència del so.
L'entrada dels ritmes carioques als correfocs, però, encara ha despertat més recels, sobretot entre els partidaris del ritme propi de les celebracions de foc catalanes.
El de les batucades és un fenomen especialment present a Barcelona, on sembla que les ballarugues de l'exalcalde Joan Clos al ritme de Carlinhos Brown han tingut continuïtat. En molts casos es tracta de bandes sorgides directament dels antics grups de timbals d'algunes colles de diables. És el cas, per exemple, de Batek Batucada, que va néixer de la mà dels Diables del Poble-sec, però se'n va separar per dedicar-se a ritmes com la samba i el reggae. D'altres, com Sagresamba, continuen lligats a la seva colla de diables, la de la Sagrera, però amb els ritmes nous. Aquest gir el van liderar, a mitjans dels anys 90, grups com Percúdium, al barri Gòtic, i va explotar fa cosa de cinc anys.
Diferència de so
El que per a Francesc Fabregat, cap de cultura popular de l'Institut de Cultura de Barcelona, és una mostra de la "força" d'aquestes tradicions i de la seva capacitat de "reinventar-se i sumar" ha generat un intens debat en el marc de les entitats que donen vida als correfocs. La Coordinadora de Diables de la Ciutat de Barcelona té el tema sobre la taula. El gran punt de debat, com explica Guillem Roma, que és el vocal de tabals de l'entitat, és la diferència de so d'instruments, com ara el repenique, el surdo o el tamborí, que solen formar part dels que porten els grups de batucada, i els que solien acompanyar diables i bèsties.
"El toc de correfoc és més greu, una música que lliga amb la imatge d'infern que va amb els diables i que ressona dins la gent; en canvi, el ritme brasiler és més alegre, és una altra cosa", resumeix.
Explica que la música que toquen els grups de batucada sona "bé de seguida" i dóna un aire "més festiu" a cercaviles i correfocs, cosa que, no amaga, fa que sovint atreguin més gent al seu voltant, però que al mateix temps "trenca la foscor pròpia del correfoc". Diego Polo, que és responsable de Batek Batucada, reconeix aquesta diferència i diu que intenten actuar el mínim possible en correfocs, però que a vegades són les colles de diables, sense grup de percussió, que es posen en contacte amb ells.
"És la llarga discussió del món del foc", concreta Roger Tres, director musical dels Diables del Poble-sec, que troba "incoherent" la barreja i explica que ara s'estan actualitzant els ritmes de foc -lluny de la batucada- i que la diferència entre sons "no és que siguin o no tradicionals, sinó que lliguin amb el correfoc".
Més gent mobilitzada
Debats interns a banda, la cultura popular viu un bon moment, que és especialment visible en el protagonisme de grups de percussió. La bona salut arriba també, per exemple, a les sardanes, que mobilitzen més de 20.000 persones. A més, com remarquen, des de la Federació Sardanista, les cobles tenen cada cop més recorregut autònom. També els gegants estan en auge, en bona part gràcies a l'impuls de la tradició a les escoles. I els trabucaires han viscut un creixement "brutal" en 5 anys, com explica Antoni Moliné, president de la Coordinadora: de 31 colles a 47.
