BARCELONATenia 11 anys i encara anava a primària. Quan Pau Gasol es va assabentar que Magic Johnson era portador del virus del VIH les coses no eren com ara. "Vaig pensar que es moriria. En aquell moment, la sida equivalia a la mort i jo no deixava de passejar per l'escola pensant en això. Hi havia moltes especulacions sobre com et podies infectar i pensàvem que compartint un refresc o menjant del mateix plat ja es podia contagiar", recorda a ESPN el jugador, que va buscar respostes a casa. La seva mare, Marisa, era doctora. El seu pare, Agustí, infermer. "Volia trobar-ne la cura, així que vaig decidir que seria doctor", diu el jugador, que uns mesos després estava veient jugar el base dels Lakers als Jocs Olímpics de Barcelona. Aleshores va prendre una altra decisió: dedicar-se al bàsquet.
Les coses no li han anat malament, a Pau Gasol, que des de llavors ha trencat algunes barreres del món de l'esport que semblaven impossibles de sobrepassar per a un professional català, com ara guanyar dos anells de campió de la NBA. L'aler pivot dels Lakers és un dels nascuts a la dècada dels anys 80 que ha fet història arreu del món. En majúscules i sense prejudicis, demostrant que un noi de Sant Boi de Llobregat pot estar tan ben preparat com el millor.
Gasol, que aquest dissabte serà l'abanderat de la delegació espanyola als Jocs Olímpics de Londres, és el líder d'una generació de catalans que passarà a la història per haver derrotat els seus ídols. Pau Gasol els tenia penjats en pòsters a les parets de l'habitació. Xavi Hernández en col·leccionava els cromos. El futbolista del Barça, que en una entrevista a El País va reconèixer que, encara avui, és capaç de recordar de memòria l'alineació amb la qual Romania va jugar el Mundial del 94, és un malalt de l'esport que ha aconseguit superar els registres de tots aquells a qui va admirar gràcies a dues edicions de la Lliga de Campions, un Mundial i dos títols de l'Eurocopa.
Joaquim Purito Rodríguez té un any més que Pau Gasol i Xavi Hernández, però no tanta repercussió mediàtica. "Veig que el ciclisme a Catalunya està molt perdut i això que hi ha gent bona. Molts corredors s'han quedat sense sortida, fins i tot joves que estan fent les coses bé. A més, amb el sentiment de país que tenim, fa mal veure que els catalans estem escampats arreu", assegura Rodríguez, que fa unes setmanes es va quedar ben a prop de guanyar el Giro d'Itàlia.
El cas és que els esportistes catalans han sabut brillar en esports de molta tradició a Catalunya, com els de motor (Toni Bou, Laia Sanz i Marc Márquez), però també amb d'altres més nous, com les curses de muntanya (Kilian Jornet).
Toni Bou acumula sis campionats del món de trial i sis més de trial indoor . Un escàndol tan sols comparable als 11 títols mundials de Laia Sanz. "A casa tots teníem alguna cosa a veure amb les dues rodes, així que el meu germà Joan no podia ser menys. De petit tenia una Cota 25, una moto per a nens. Un dia, mentre ell descansava, la vaig agafar sense que ningú se n'adonés. Tenia quatre anys i ja començava a tenir clar el que m'agradava", explica Laia Sanz, un clar exemple de precocitat al món de l'esport.
Toni Bou és dels que encara no es creu els èxits que està aconseguint. "El meu palmarès és una cosa que mai em podria haver imaginat, sempre havia somiat a ser campió del món. Veure que passen els anys i segueixes estant en forma i aconseguint victòries és la millor recompensa a aquest treball. M'encanta practicar aquest esport, vull aprofitar cada instant de la meva vida esportiva, que serà curta, i gaudir d'aquests moments fantàstics.
Si pot ser or no serà de bronze
La principal virtut dels esportistes catalans ha estat la de no conformar-se mai i d'adaptar-se a les circumstàncies, competint aquí, allà i on ha fet falta. Després de diverses temporades brillant a Granollers i de no poder fer-ho al Barça, el palauenc Joan Cañellas va marxar fora l'any 2009. El lateral, considerat un dels millors centrals del món de l'handbol, no ha deixat de sumar èxits. Primer a Ciudad Real i després a Madrid amb l'Atlètic, s'ha erigit com el líder en atac del seu equip i també de la selecció espanyola, que lluitarà per una medalla als Jocs Olímpics de Londres. Si pot ser d'or no serà de bronze.
Molts dels moments històrics de l'esport català dels últims anys tenen a veure amb l'aigua. Dos exemples són els de Mireia Belmonte i Andrea Fuentes, dues de les grans apostes per aconseguir medalla als Jocs Olímpics de Londres. La nedadora participarà en set proves; l'especialista en natació sincronitzada, en una (duo).
"La natació és un esport molt físic però també té una part mental important. Amb les hores que ens passem a l'aigua, si no estàs bé el cronòmetre ho reflecteix, i aquí no hi ha un company per cobrir una errada, com en els esports d'equip", explica Mireia Belmonte.
"Hi ha gent que en veure'ns es va posar a plorar. I això per a nosaltres ja és suficient", explica Andrea Fuentes, una de las més joves d'aquest grup d'esportistes catalans que està reescrivint la història. Ella té clar que l'equip de natació sincronitzada ha de continuar apostant per emocionar el jurat i el públic, les dues grans fites d'una generació única.
