El laberint de vendre sense anunciar-se
La llei prohibeix els anuncis de medicaments amb recepta i regula el paper dels visitadors mèdics
BarcelonaLes farmacèutiques van facturar a Espanya 15.625 milions d’euros el 2015, una xifra que va representar aleshores un increment del 10%. Amb les últimes dades disponibles (2014), era el quart sector de l’economia espanyola que més exportava per empleat, 11.084 milions en total. Aquesta indústria, que té els principals exponents a Catalunya, dona feina a més de 37.000 persones i indirectament ocupa 200.000 empleats. I és considerat el segon sector més productiu d’Espanya, només per darrere del químic.
Tota aquesta indústria no s’aguantaria sense les vendes, esclar. I malgrat les llegendes negres que corren pel sector, el cert és que la funció comercial de les farmacèutiques es veu sotmesa a un marc regulador rigorós. D’entrada, els medicaments que exigeixen recepta no es poden anunciar als mitjans de comunicació: només ho poden fer els que no en necessiten, que són antigripals, analgèsics, laxants o tractaments per a la higiene íntima. És per això que el sector farmacèutic, el cinquè que més va créixer el 2015, no és ni tan sols al top 10 dels que més inverteixen en publicitat a Espanya.
¿Com s’ho fan, doncs, les empreses per vendre els seus medicaments amb recepta? Mitjançant els visitadors mèdics. Però tampoc aquest àmbit se salva d’una estricta regulació normativa.
Els que venen als metges
Un exèrcit de comercials supeditats a les normes
A Espanya hi ha gairebé 12.000 persones que es dediquen a vendre medicaments als metges. Són els visitadors, que suposen gairebé una tercera part dels treballadors del sector i tenen un paper clau.
La seva feina, però, és objecte d’una intensa supervisió. “Als visitadors sempre els pregunto: «¿En sabeu molt, d’aquest medicament? Doncs m’és igual! No m’interessa gens el que sabeu vosaltres, perquè només podeu parlar d’estudis clínics que s’hagin publicat en revistes de referència»”. Així il·lustra José Zamarriego, director de la unitat de supervisió deontològica de Farmaindustria, la patronal farmacèutica espanyola, el que poden fer els visitadors i el que no.
La llista de prohibicions és extensa. Només poden parlar del que figura a la fitxa tècnica del medicament. Els materials promocionals només poden ser còpies de publicacions científiques. No poden convidar metges a congressos mèdics en localitzacions de luxe, on el programa no estigui disponible un mes abans perquè el valorin els supervisors del sector o on convidin també acompanyants dels metges. No poden imposar la visita, que depèn sempre de la voluntat del metge.
Els visitadors, que treballen en la immensa majoria de casos en plantilla al laboratori, són professionals amb alta formació en ciències de la salut i tenen, sovint, una part del sou en primes de vendes.
Zamarriego explica que les males pràctiques són detectades fàcilment perquè els laboratoris es denuncien entre ells. Aquests casos deriven en mediacions o sancions: des del 2002 hi ha hagut més de 360 denúncies. “El sistema és seriós i funciona, sobretot perquè els responsables d’una empresa sancionada veuen en risc el seu lloc de treball”.
La mina de l’autocura
Un sector a l’alça que se salta el veto publicitari
Tres de cada deu euros que els espanyols gasten a la farmàcia van destinats al que es coneix com a productes de consumer health o autocura. En total, prop de 5.800 milions. Aquesta etiqueta engloba medicaments que no necessiten recepta, productes sanitaris, cosmètics, homeopatia i complements alimentaris. El pes d’aquest nínxol de mercat va a més: està creixent des de mitjans del 2013 i ara ho fa al 6% interanual.
Aquests productes sí que es poden anunciar en mitjans de comunicació i ho fan en unes condicions especials. El director general de l’Associació per a l’Autocura de la Salut, Jaume Pey, explica que fins al 2013 els anuncis se sotmetien a un consell abans de publicar-se o emetre’s, però des d’aleshores es va imposar l’autoregulació. Malgrat això, el 98% dels anunciants de manera voluntària segueixen presentant els anuncis a aquesta associació i al ministeri de Sanitat abans de difondre’ls.
A la pregunta de si els productes d’aquest sector poden derivar en problemes de salut per ús excessiu, Pey és clar: “Aquests medicaments són segurs, si no, no es dispensarien sense recepta”.
