Publicitat
Publicitat

Una legislatura que agonitza

DEFINITIU. La d'ahir va ser la manifestació somniada per tots: massiva, festiva, familiar, plural, sense incidents i amb poquíssimes mostres de radicalitat verbal. Va representar l'exhibició definitiva del sobiranisme com a motor cívic i com a eix central de la política catalana. La independència és al centre estricte del debat nacional, i si bé encara no representa la majoria absoluta del poble català -especialment a la conurbació de Barcelona- el cert és que pot aconseguir-ho aviat, perquè les pors i els recels del passat s'estan diluint i la situació política i econòmica juga a favor dels que desitgen un nou escenari, per complicat que sembli. Només cal veure com abunden les conversions en els rengles de CiU, PSC, Iniciativa i en certes elits econòmiques, socials i culturals. Les coses han canviat molt en molt poc temps -la història, de vegades, estima les batzegades- i el mapa polític català s'assembla ben poc al que es va configurar amb les eleccions de fa vint mesos. Com va passar el 1977, la gentada al carrer anuncia un canvi de cicle històric.

SENSE RESPOSTA. L'èxit del sobiranisme s'expressa en l'alegria i l'autoestima de la gent que ahir a la tarda omplia els carrers, però sobretot en l'actitud dels seus detractors. El terrible desconcert del PSC, les filigranes d'Unió Democràtica i el silenci bocabadat del PP (que, literalment, no dóna crèdit al que està passant) demostren de manera fefaent l'absència d'una resposta positiva i engrescadora al sobiranisme rampant. Només esgarips sobre la por a la divisió i a les represàlies surten de la boca dels que ens haurien d'engrescar a seguir formant part d'Espanya. A Convergència la sensació és més ambivalent. Per una banda estan contents, per l'altra saben que els toca administrar la situació, i s'adonen que la gent -en gran mesura, els seus votants- està desbordant previsions i agendes. Artur Mas sempre ha agitat el fantasma de la independència per obtenir el pacte fiscal. Després d'això d'ahir, el president pot témer, amb raó, que un acord financer no sigui suficient per satisfer les expectatives de la majoria. Ahir -per sort- la gent no cridava només pensant en la butxaca; expressava un anhel de reconeixement col·lectiu.

UN NOU 'TIMING'. No és un panorama fàcil per a un governant. Amb l'independentisme crescut i al carrer, Madrid girat d'esquena, la caixa buida i un govern en minoria al Parlament, Artur Mas s'hauria de plantejar si el timing que té al cap encara té vigència. De totes les opcions possibles, la immobilitat sembla la més arriscada. Les previsions econòmiques són funestes i del govern Rajoy només se n'esperen mesures de recentralització. Per no parlar del deteriorament gravíssim de les relacions entre Catalunya i Espanya a escala, diguem-ne, emocional. Esperar a la primavera per trencar amb el PP i convocar eleccions anticipades, com s'ha dit, pot ser una impostura excessiva, un luxe fora del nostre abast. La legislatura catalana va començar amb uns pressupòsits que han caducat, i ni els polítics ni els electors som els mateixos. Cal una nova política i un nou projecte perquè, benvolguts, la Catalunya constitucional ha expirat.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT