Publicitat
Publicitat

EPIDÈMIA GLOBAL

La meva vida després de perdre 60 quilos

La Carmen, la Virgínia i la Mai van superar la barrera dels 100 quilos de pes i van prendre la decisió d'aprimar-se

Carmen Delgado, 54 anys. Pesava 115 kg i ara en pesa 55

“Continuo agafant la talla XL, el cervell va més lent”

La primera dieta la vaig fer amb 14 anys per anar al viatge de fi de curs, perquè no hi volia anar grassoneta. Des de llavors, les he provat totes. Tenia facilitat per engreixar-me. En una setmana vaig arribar a sumar 12 quilos. A mi l’aire m’engreixava. Una cosa és alimentar-te i una altra és devorar. Jo no era de menjar exageradament, però sí que tenia èpoques. Comprava llaminadures i pastes de te i menjava malament. D’exercici no en feia. No soc carn de gimnàs i, a més, no em podia moure tan fàcilment.

Començar una altra dieta volia dir baixar de pes per després tornar a pujar. I un dia vaig dir prou. Vam anar de viatge i ho vaig passar realment malament: suava molt, em cansava molt, tot em feia mal. Tenia mal de cames, de genolls, de peus... I en tornar em vaig dir que havia de fer-hi alguna cosa i havia de ser dràstica.

[Ser obesa] m’ha condicionat la vida. Vas en metro i t’has de quedar dreta perquè si t’asseus tu no s’asseu gaire més gent. I no pots creuar les cames. I no pots agafar el tren perquè no pots pujar-hi. Ni estirar-te a la platja perquè no pots aixecar-te. Suposo que la meva vida hauria sigut diferent, perquè t’amargues i no ets tu ni fas el que voldries fer. I sempre ets la grassoneta, la foca o la diferent, mentre que tu per dins no ets això. El que veuen és l’embalum. Encara ara em costa saber qui soc. Em veig en les fotos actuals i em costa reconèixer-me. És una passada tornar a ser invisible.

De la d’abans en parlo com de l’altra. Abans l’amagava, ara ja no. Però encara em fa plorar: com vaig arribar a estar així? Menges i segueixes. I tant és...

Els atacs són durs, fas veure que no et molesten, però esclar que molesten. Imagina’t, sent professora de secundària. Des que facin pintades dient-te la gorda fins a anar d’excursió i saber que no podràs seguir el ritme. Vaig entrar un cop en una botiga Bimba y Lola a Madrid a mirar una bossa i la dependenta em va dir: “Perdona però per a tu no tenim res”. I ho pagues amb la gent i tens mala llet perquè tens ràbia. Voldries anar de botigues, vestir-te com tothom, i no hi caps. No hi ha roba maca per a tu. Jo vestia sempre de negre excepte en els viatges, en què, com que ningú no em coneixia, anava de blanc. Ara estic tot el dia comprant roba. Encara al·lucino amb la talla 38. Penso que no hi cabré. Vaig a una botiga i continuo agafant la talla XL. El cervell va més lent.

Vaig entrar a quiròfan amb 100 quilos justos. És el millor que he fet. Si ho hagués sabut, ho hauria fet abans. Ara em sacio molt abans. Si l’estómac està ple de líquid, ja no t’hi cap menjar. Segueixes menjant amb el cervell. El teu estómac l’han reduït, però el cervell no, i ho demanaries tot. No disfrutes com abans. L’acte social de menjar és diferent. El límit és complicat. L’última cullerada és sempre la que sobra. I ha de sortir. Els lavabos dels llocs te’ls coneixes tots. Per un dia m’agradaria tornar a menjar unes costelles, perquè la carn ara se’m posa malament. Sense el protector d’estómac, no puc viure.

Encara tinc por de tornar-me a engreixar. La gent encara se sorprèn quan em veu i em reconeixen bàsicament per la veu. Hi ha qui em diu: “Per què t’has operat? Si estaves molt guapa”. No et dic que no ho estigués, perquè no em deixava, però no m’hi veia. Ara m’estimo moltíssim.

“Ja és hora que em regali una nova vida”

Mai Oltra, 29 anys. Pesava 114 quilos i ara en pesa 63

“La meva por era seure en una cadira i trencar-la”

Tenia 26 anys i pesava 114 quilos: un 45,5% del meu cos era greix. Vivia en un quart sense ascensor i havia d’aturar-me al segon pis perquè em fatigava. No podia ser, m’hi anava la vida.

Vaig començar el procés el 18 de setembre del 2015. Aquest va ser el primer dia que vaig anar al CAP, tot i que aquesta cita l’havia anul·lat vuit vegades abans. Tenia por perquè sabia què venia: jo no volia operar-me -perquè sabia les seqüeles que comporta- sinó que volia aconseguir aprimar-me per mi mateixa. El metge em va dir: “Tranquil·la. Avui és el primer dia de la resta de la teva vida”. Quan em pregunten pels inicis, no recordo haver-ho passat malament, però en realitat vaig passar gana i ansietat. El meu infermer em deia que estava tan trista i irritable perquè tenia el mono de sucre.

Tot i això, vaig començar motivada perquè em notava forta mentalment. Per sort, mai em van dir que havia de perdre 50 quilos. Anàvem mes a mes i jo pensava: “Mai, cinc o set quilos, tu pots”. El primer que vaig fer va ser comprar una bicicleta estàtica, la més barata per si aquest intent tampoc era el definitiu. Em posava un capítol de 20 minuts d’alguna sèrie, fins que se’m feien curts i en mirava dos. Després, vaig començar a fer peses i, quan havia perdut uns 20 quilos, em vaig apuntar al gimnàs.

A la vegada, també vaig començar a canviar la meva relació amb el menjar. Abans m’afartava sovint, i ara ja no necessito el menjar per celebrar alguna cosa, per sentir-me millor o per desestressar-me.

De tot això no en dic dieta, perquè té una connotació negativa que no m’agrada. Per a mi és un procés que és per sempre, perquè he canviat d’hàbits i de mentalitat. M’agrada poder-ho explicar al meu Instagram i a Youtube [té 10.000 seguidors a @entretallas]. Però no és fàcil: quan portava set mesos, vaig tenir una discussió monumental i em vaig menjar una bossa de patates. Vaig plorar molt. No ho he tornat a fer.

En realitat, ara ja podria permetre’m algun capritx, però no em compensa el sentiment que tinc després. Per això, molts cops canvio de vorera per no passar per davant d’un forn.

El primer estiu en bikini

Tots els obesos tenim pors i les meves eren seure en una cadira i trencar-la i que no em tanqués el cinturó en un avió. Fa dos anys, en un vol a Eivissa vaig pagar més per triar un seient que no fos el del mig i vaig haver de demanar un allargador perquè el cinturó no tancava. Aquest any, en ajustar-me el cinturó em vaig emocionar. Em vaig passar el vol plorant. En arribar a l’illa, vaig posar-me un bikini per primera vegada a la meva vida. Va ser un viatge molt especial.

Ara ja farà dos anys que vaig començar el procés. Estic en una etapa difícil, que és la de mantenir-me. Vaig a teràpia i estic aprenent a estimar el meu cos. El meu pròxim objectiu és córrer una mitja marató.

Virgínia García, 29 anys. Pesava 120 quilos i ara en pesa 55

“Qui digui que li agrada ser gras menteix”

Fa quatre anys, amb 25 anys, em vaig operar. Pesava 120 quilos i ara en peso 55. No podia viure. És un peix que es mossega la cua. Vols fer dieta i estar bé però ningú t’ajuda. Vas a un endocrinòleg i l’únic que et diu és que facis dieta. Les he fet totes: la de batuts, la de punts, la de calories... i res! També he portat la pilota gàstrica. Fins que al final vam decidir tallar el problema d’arrel i fer cirurgia. Els meus pares em van donar suport. Quan arribes al punt d’operar-te és perquè ja has passat per tot.

Jo em vaig començar a engreixar amb 20 anys. Abans era prima. Els metges em van dir que era per l’estrès. Vaig començar a engreixar-me sense adonar-me’n. Duia roba molt ampla, fins que un dia els texans no t’hi caben i t’adones que ha passat alguna cosa. De 60 quilos vaig passar a pesar-ne 90, i després 120. Un cop estàs grassa, ja t’és igual. T’asseguro que amb 120 quilos la teva vida canvia al 100%. Caminava i m’ofegava. Pujar escales era molt complicat. Pitjor que una dona gran. No podia cordar-me les sabates. Llavors vivia a Tarragona i per anar en tren a Barcelona a veure els meus pares havia de fer el trajecte d’una hora i mitja asseguda de costat perquè no cabia al seient. Coses que per a una persona prima són ximpleries.

Tornar a néixer

Vida social? Zero. Estudiava i tenia un grup d’amics molt reduït. Tenia parella, que ja em va conèixer grassoneta i que em va deixar quan em vaig aprimar. No tenia feina perquè per més currículums que enviava no en trobava. La societat és dolenta. Una persona prima és una persona àgil i ho pot fer tot millor. Sí que em sentia discriminada. I no tenia autoestima. No estava diagnosticada de depressió però crec que alguna cosa tenia, perquè tenir 25 anys i no poder fer res... Anar a una discoteca? Perquè la gent digui “mira la grassa com balla”? O anar a sopar perquè diguin “mira la grassa com menja”? No em feien comentaris, però la gent mirava i em sentia observada. Ara vaig a una discoteca i em miren, però m’agrada el motiu pel qual ho fan.

Ara em sento viva, he tornat a néixer. De fet, cada 3 d’abril [data de l’operació] bufo espelmes en família. He començat una vida nova. Miro les fotos antigues i em pregunto: soc jo? Amb 25 anys havia de dur roba de senyora gran. I que la dependenta et digui que si la talla més gran ja no t’hi cap, t’ho hauran de fer a mida... Jo sempre he sigut extremada, però esclar, amb 120 quilos, com he d’anar amb els cabells liles? Si ja m’han de mirar per grassa, que no em mirin també per portar els cabells liles. I anava normal, però em mirava al mirall i em deia: “Aquesta no soc jo. No m’agrado. No soc la mateixa”. Jo soc molt alegre, i t’asseguro que quan peses 120 kg no ets feliç. Qui digui que li agrada ser gras menteix. T’enganyes a tu mateix, però feliç no ho ets.

Ara he de menjar molt menys per saciar-me. N’aprens a base de treure-ho. Però jo segueixo demanant un menú sencer tot i que sé que no me l’acabaré. Estàs sempre amb la por de: “I si em passo? I si ho trec?” Sí que em fa pena no tornar a menjar com una persona normal.

He guardat roba d’abans. I porto tatuat al coll la xifra de 120 kg. Forma part de mi. Però també és un recordatori per no arribar mai a aquell pes. La lluita la guanyo jo, no els quilos.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT