GARRIGUELLA (ALT EMPORDÀ)Dilluns al matí, algú pregunta a la ràdio què se sap de la Salut. El foc continua cremant a Darnius, Boadella i Llers i arriba amb força a Terrades, des d' on puja la carretera cap al santuari. Balcó panoràmic sobre el pantà i, ara, sobre l'espectacle sinistre d'aquest incendi desbocat per la tramuntana. Més amunt, l'ermita oblidada de Santa Magdalena domina la gran vista en desolació de la muntanya d'Empordà, terme en desús i d'aparent contradicció. La plana potser se salva, aquest cop.
Diumenge a la nit, la línia de foc sobre el Pirineu és llarga i algú piula a les xarxes una cita de Joan Maragall, un segle enrere. Crema l'Empordà, capçal de la pàtria. Posats a l'evocació, cremen els territoris literaris d'altres autors de capçalera. Carles Fages de Climent i les bruixes de Llers, per descomptat. Carles Bosch de la Trinxeria, que des de la Jonquera escriu per a La Renaixensa les seves excursions amb senyors de Barcelona. Pere Corominas, que canta les gràcies de l'Empordà des dels record d'estiu de l'hort familiar de Biure. Josep Pous i Pagès, hereu d'un casal d'Avinyonet de Puigventós, que glossa la llibertat i la rebel·lia a La vida i la mort d'en Jordi Fraginals , heroi liberal que no es deixa abatre pel gran foc que destrueix els seus boscos. Un gran foc d'una setmana, que quan sembla dominat és atiat pel vent: "Quan ja se'n mancava de poc per a acabar de tenir net l'últim tros de la rasa, de sobte arribà, impetuosa, baixant en follia de les serres canigonenques, l'escabellada fúria del tramuntanal, fort i violent com en el cor de la hivernada. Les flames xiularen amb alirets de joia, igual que un exèrcit que enmig del combat veu acudir un reforç de tropes fresques. I l'incendi avançà impetuós en ales del vent, sense que els esforços de l'home poguessin aturar-lo".
Mirant cap a l'Alta Garrotxa, el foc amenaça altres territoris literaris: el Canigó escrit per Jacint Verdaguer des de la Mare de Déu del Mont, les històries de bandolers i carlins de La punyalada , de Marià Vayreda. Territori d'història i conflictes seculars, d'exilis i memòria dolorosa recent, tota la frontera. Com Portbou, on s'aixeca una altra fumarada a la tarda, aviat controlada i amb resultats més tràgics. Com el castell de Figueres, el millor mirador de l'Empordà -com deia Josep Pla-, des d'on la mainada pot comprovar que la realitat fa més por que la televisió.
Diumenge al migdia, sortint del Centre Enològic i Lúdic de Can Coll, als defores de Roses, es veu una gran fumarada que surt de la Jonquera. Amb l'evocació recent de la fil·loxera que matà les vinyes cap a finals del XIX, sembla que el foc hagi de seguir el mateix camí, cap als dominis literaris de L'hereu Noradell de Bosch de la Trinxeria. Ho ha fet altres cops, però avui la tramuntana aparta el foc de les vinyes cap als boscos espessos d'alzina surera de l'interior, a l'altra banda de l'autopista.
La muntanya d'Empordà, com deien els periòdics, havia tingut el seu moment bo amb la indústria del suro, encara visible en les cases de Darnius i Agullana. Tornava a tenir un bon moment. Espai discret i amable per a l'estiueig tranquil, la vida de poble, les cases rurals, les excursions i les colònies infantils. Sense haver de pujar als miradors, el canvi del paisatge serà ben visible. L'Alt Empordà perdrà el teló de fons verd fosc d'aquest darrer Pirineu durant tot el temps que la natura necessiti per a refer-se. Des dels pobles de la costa, la mirada al rerepaís serà més grisa. No és el primer cop, però mai no havia tocat una franja tan gran.
A la ràdio, algú parla del gran esforç que ha fet la gent dels pobles atacats pel foc, sense saber o entendre sempre l'estratègia dels bombers. De la unió i la solidaritat que s'hi ha vist. Algú insisteix que tot té una part bona.
