Un 'photocall' al fossar
BARCELONAQue el peveter on hi ha la flama eterna en record als caiguts el 1714 al fossar de les Moreres, llogaret on l'independentisme irreductible ha passat reclosa la travessa del desert, fos ahir un photocall on les famílies feien cua per tenir un record, com qui es fa un retrat amb un menhir o fent veure que aguanta la torre de Pisa, és la demostració més evident que el sobiranisme és sexi i tan normal com un pírcing a la cella. La infanteria independentista, la que té aspecte permanent de soldat que torna a casa derrotat en una nit de tempesta, prometent-se no rendir-se mai, i que algun any s'ha arribat a barallar entre si a cops de puny, es va convertir ahir en atracció turística, que un vell almogàver cansat i amb barba de tres dies suporta entre l'orgull d'haver guanyat i el retret melancòlic de l'"on éreu fins ara".
Hi ha una llei de la química que diu que un independentista es mira al mirall i s'escindeix de si mateix en milions de partícules subatòmiques, però ahir al passeig del Born es va començar a veure el miracle de l'Assemblea Nacional, que ha estat capaç d'unir electrons, protons i neutrons, i cada àtom passejava feliç, estelada en mà i amb la rialla còmplice de qui sap que està escrivint la història i que el millor del sexe són els preliminars. I només els que als anys setanta ja anaven al fossar saben que ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
Fins a canviar, fins i tot, l'estètica. També a la zona zero del 1714. D'ençà que el president Tarradellas va dir a Lluís Maria Xirinacs allò de "Què, mossèn, anem d'excursió?" fins avui, s'ha passat del jersei de llana i les sandàlies amb mitjons als shorts texans seguits d'unes cames de vertigen encara morenes, unes Converse, samarreta de tirants i una elegant estelada penjada al coll. Independència és nom de dona.
Potser era aquest miratge d'un estiu a l'oasi que es resisteix a marxar per fer la guitza al Tomàs Molina el que ajudava a canviar la resistència, l'autoflagel·lació, el victimisme i el vinagre de la derrota per aquella il·lusió que prometia el resident com a terra promesa. Es veu que aixecar Catalunya era això. Que les estelades sortissin de l'armari i famílies senceres amb gos tunejat inclòs les passegessin amb il·lusió pel Born... in Catalonia .
Cosa que està molt bé si no fos pel recel que el català, subespècie barcelonina, és un animal amb característiques peculiars. Si toquen Jocs Olímpics, hi posem la vida. Si toca festival aeri patrocinat per una beguda que et dóna ales, col·lapsem la ciutat. Si una avioneta tira una pilota de Nivea al mar, tota la platja es llança com un sol Moussambani a nedar per recollir-la.
¿No deu ser que aquesta és la moda d'aquest estiu?, es pot preguntar hom quan veu que al passeig Lluís Companys les samarretes de Terra Lliure es venen com souvenirs, amb la mateixa alegria que les xancletes indepes , el Cat.ganer i el whisky Jaume I.
I encara és més inquietant veure que en una parada proposen que la segona llengua de Catalunya sigui... l'esperanto. Deu ser per superar Madrid en cosmopolitisme. Es pot estudiar. Però el que és inacceptable és comprovar que ni en una Catalunya independent ens estalviarem els animadors infantils que fan fer balls ridículs als pares. Es veu que això serà així aquí i a la Xina popular. On, per cert, ja deuen falsificar la segona equipació del Barça 2014, atesa la quantitat d'imitadors de la puça atòmica que duien l'elàstica de les quatre barres cap a la festa per la llibertat. O cap al "lío ", en peculiar definició del Don Tancredo de la Moncloa. ¿O és que el Curiosity potser ha fet alinear, de veritat, els planetes?
