Els representants catalans presenten un 9-N negociable

MadridJugar amb les cartes marcades té els seus avantatges. És el que els va passar a Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) i Joan Herrera (ICV-EUiA), els representants del Parlament davant el Congrés. Tenien la seguretat que la cambra baixa tombaria la proposta de transferir les competències per convocar referèndums, i per això no van tenir problemes a presentar la data i, sobretot, les preguntes que tant va costar pactar com una proposta oberta i negociable. Rovira va proclamar que eren a temps de fer com el premier del Regne Unit, David Cameron, amb Escòcia, i Turull va dir que la seva era una proposta que “si es vol es pot millorar entre tots”. Herrera va definir-la com “una sortida democràtica” i la millor solució “per parlar” i resoldre la relació entre Catalunya i Espanya amb una tercera via, si és que encara es vol remeiar el tràngol estatutari.

Turull va ser el primer a deixar clar que el procés català, contràriament al que es creu a Madrid, no és una dèria de CiU sinó dels catalans, que surten al carrer i van a votar. Herrera, que en aquest assumpte aporta un plus de legitimitat atès el seu paper d’oposició a Catalunya, va indicar que pintar la petició com un “caprici” de Mas no seria més que un exercici de “partidisme”.

Herrera no es va estar de desgastar el PSOE, i també el PSC, per la seva actitud en el procés, mentre que Rovira, conscient que l’expectativa d’una millora del benestar i un canvi en la relació de forces engreixen l’independentisme, va incidir en la limitació competencial i en com l’Estat ha aturat, per exemple, mesures contra els desnonaments.

Donant per fet el no a la votació, Turull va advertir amb claredat que no hi haurà reculada, no hi haurà resignació, perquè es tracta d’un projecte col·lectiu. Sense citar-lo, va marcar distàncies amb el pla Ibarretxe, que el 2005 va encapçalar el lehendakari i que el Congrés va rebutjar amb un resultat similar.

L’ajuda dels portaveus a Madrid

Els representants del Parlament van tenir el suport dels seus representants al Congrés. Josep Antoni Duran i Lleida va implorar la tercera via i es va mostrar disposat a entrar en el joc de la reforma constitucional, però també va ser lleial a la consulta, que CiU considera irrenunciable. I Alfred Bosch, d’ERC, va enterrar la via federal mentre carregava amb duresa contra Rajoy per haver aparegut com una mena de “xèrif” i contra Rosa Díez per distorsionar la imatge de Catalunya. Va intentar combatre, a més, l’escena del Robinson Crusoe de Rajoy, la d’un estat català aïllat del món. Joan Coscubiela va buscar el cos a cos amb el PP i, fent forat a l’esquerra, va enutjar Rubalcaba, que el va desafiar a defensar fora de Catalunya el dret a decidir des de l’esquerra.

Els partits catalans ja han cremat l’etapa de Madrid. Des de la unitat i en l’àgora pública, el procés sobiranista ha superat aquesta fase. Ara els queda fer pedagogia i aprofitar la tribuna del Congrés de Diputats (grups com UPyD seguiran promovent debats) per arribar als catalans i aconseguir complicitats, que són més entre els electors que entre les cúpules dels partits.