BarcelonaEls temps moderns ja no són líquids, són gasosos. Les noves tecnologies han evaporat les fronteres entre el temps de l’oci, el treball i la família. Avui contestem un mail des del llit i xategem amb els amics des de la feina. La tecnologia penetra en la vida quotidiana al mateix ritme frenètic amb el que evoluciona. ¿Acabarem hibridant amb les màquines i el seu temps? ¿O caurem col·lapsats en no poder assumir la velocitat d’unes criatures que nosaltres mateixos hem creat? ¿On és el límit? ¿Hi ha límits?
Són dubtes que ressorgeixen cada any amb les novetats que aterren al Mobile World Congress. El temps digital i els seus efectes seran objecte de debat demà en la conferència de la sociòloga Judy Wajcman al CCCB.
La paradoxa del temps digital
Els dispositius electrònics són cada cop més ràpids, més eficients i més complets. Paradoxalment, però, tenim la sensació que en lloc d’estalviar-nos temps, ens el roben. “La gran novetat és la sincronia”, apunta Genís Roca, arqueòleg i expert en noves tecnologies. Les relacions ara són síncrones, diu, que vol dir que “esperem respostes immediates”. Reconeix que això “genera un sensació de col·lapse”, però es mostra optimista i fuig del fatalisme. “L’adaptació de l’espècie humana a les noves tecnologies no només és raonable, sinó que és molt ràpida”, defensa. Augura que un període d’uns cinc anys serà suficient per millorar els usos i corregir la situació. I creu que no hi ha prou dades per concloure que exposar-se tant als ritmes digitals tingui conseqüències negatives.
En canvi el físic i biòleg Ricard Solé es mostra més pessimista. Creu que el ritme evolutiu de l’ésser humà no està preparat per relacionar-se amb la informació d’una manera tan veloç i massiva: “La nostra capacitat de processar les coses s’està quedant enrere”, assenyala. I adverteix dels perills d’acceptar puerilment les novetats digitals pel simple fet que són més modernes, més ràpides i que contenen més informació: “Podem empènyer tota una generació a una capacitat de reflexió molt més baixa de la que podrien tenir”, afirma. Si bé difereixen en la gravetat del diagnòstic, Roca i Solé coincideixen en la recepta: potenciar el sentit crític per evitar usos irracionals de les novetats.
El filòsof Gregorio Luri considera que el decalatge entre el ritme humà i el ritme tecnològic no és nou i que, a més, és inevitable: “La nostra voluntat d’innovació sempre ha sigut més gran que la capacitat per conèixer les seves conseqüències”. L’ésser humà està condemnat a viure, diu, “en un fora de joc permanent davant les eines que ell mateix ha creat” i no hi ha més remei que “intentar preservar una certa autonomia”. Per evitar la dispersió que provoca la multitud d’estímuls digitals, “la clau és educar l’atenció”, defensa. I proposa un instrument que considera essencial: “El foment de la lectura lenta”. Amb tot, Luri rebutja les visions catastrofistes. No pensa que les noves tecnologies siguin innòcues, però tampoc que tinguin el poder de transformar la condició humana: “Les permanències de l’home són més fortes que el que l’envolta”.
Saber trobar el terme mitjà
Begoña Román, filòsofa i professora d’ètica, sí que tem que la plena immersió en el temps digital pugui repercutir negativament en les aptituds humanes: “La sensació de pressa genera una impaciència que va en detriment de la qualitat”, afirma. Adverteix de les possibles conseqüències de tenir “el cervell constantment connectat, sense temps per al descans”. I creu que serà necessari fer recerca sobre “si l’excés d’informació pot provocar algun tipus de deteriorament cognitiu”. Però tampoc vol caure en fatalismes i confia que “la fascinació actual es rebaixarà i sabrem trobar el terme mitjà”. Això sí, reivindica la paciència: “Hi ha habilitats i virtuts que indubtablement necessiten temps: la maduració d’una idea, les relacions, el treball personal o la gestió de la complexitat. I això no es pot suplir amb cap tecnologia”, conclou.
L’antiga Grècia ofereix solucions
El repte és contemporani, però la solució la podrien haver trobat els grecs fa milers d’anys. Quan Román es refereix als conceptes de virtut i terme mitjà ho fa apel·lant a Aristòtil. I Luri recorre a la mitologia grega per explicar la complexa relació amb la tecnologia. Segons el mite, Prometeu va robar el foc als déus i el va oferir als homes. Un regal enverinat: els proporcionava un nou instrument poderosíssim, però de conseqüències imprevisibles. Per això Frankenstein, símbol de la perversió tecnològica, rep també el nom de Prometeu modern. Seguint l’analogia, les tecnologies digitals poden ser com un Prometeu contemporani: ofereixen un ventall de possibilitats infinites, però, com el foc, cal aprendre a utilitzar-les bé per evitar que ens cremin.
