23/02/2015

Cal certa flexibilitat d’Europa amb Grècia

3 min
Iannis Varufakis afronta avui la negociació final  amb l’Eurogrup.

Traieu el tema de les polítiques que cal posar en marxa en una economia mundial deprimida i de ben segur que algú farà al·lusió a l’espectre de la República de Weimar, un exemple que suposadament il·lustra els perills del dèficit pressupostari i l’expansió monetària. Ara bé, quan es parla de la història alemanya de després de la Primera Guerra Mundial gairebé es fa sempre d’una manera selectiva. Es donen detalls sobre la hiperinflació del 1923, però mai no se sent a parlar de la deflació de principis dels anys 30, un fenomen molt més transcendent. Aleshores l’executiu alemany en va treure conclusions equivocades: va intentar defensar el valor de la moneda respecte de l’or amb una política monetària restrictiva i dures mesures d’austeritat.

Inscriu-te a la newsletter Economia Informació que afecta la teva butxaca
Inscriu-t’hi

¿I què me’n dieu del que va passar abans de la hiperinflació, quan els aliats victoriosos van intentar obligar Alemanya a pagar reparacions desorbitades? Aquest relat també és d’allò més pertinent, perquè té una relació directa amb la crisi que s’està gestant actualment al voltant de la qüestió de Grècia.

El cas és que ara és crucial que els dirigents europeus recordin la història correcta. En cas contrari, el projecte europeu, que es basa en la pau i la democràcia per mitjà de la prosperitat, no sobreviurà. Tornem a les reparacions: el que va passar bàsicament és que el Regne Unit i França, en lloc de considerar la jove democràcia alemanya com un soci potencial, la van tractar com un enemic conquerit. Va ser una decisió profundament insensata; a més, les exigències que es van imposar a Alemanya eren impossibles de satisfer perquè la guerra ja havia devastat l’economia del país, i la càrrega real que suposaven per a aquella economia emmagrida era molt més gran que els pagaments directes a les venjatives potències aliades. Finalment, les quantitats que es van cobrar d’Alemanya van ser molt inferiors a les exigències aliades. La temptativa de recaptar aquells tributs en un país que estava en la ruïna va paralitzar la seva democràcia i va intoxicar les relacions d’Alemanya amb els seus veïns.

I això ens porta a la confrontació entre Grècia i els seus creditors. Es pot esgrimir que va ser Grècia qui es va buscar els problemes, tot i que els creditors irresponsables la van ajudar. La qüestió és senzilla: Grècia és incapaç d’eixugar la totalitat dels seus deutes. L’austeritat ha devastat l’economia grega de la mateixa manera que la derrota militar va devastar Alemanya: el PIB real de Grècia es va contreure un 26% entre el 2007 i el 2013, mentre que el PIB alemany va caure un 29% entre el 1913 i el 1919.

Superàvit primari

Malgrat la catàstrofe, Grècia continua pagant als seus creditors i té un superàvit primari (excedent d’ingressos en relació amb la despesa abans de pagar interessos) de prop de l’1,5% del PIB. I el nou executiu grec està disposat a continuar generant aquest superàvit. El que no està disposat a fer és a satisfer les exigències dels creditors triplicant el superàvit actual i generant superàvits elevadíssims durant molts anys.

Què passaria si Grècia intentés generar aquests superàvits tan elevats? Hauria de retallar encara més la despesa pública. La rebaixa de la despesa ha sumit Grècia en una depressió, i retallar encara més significaria aprofundir-hi. A més, la davallada dels ingressos implicaria una caiguda de la recaptació fiscal i, per tant, el dèficit es reduiria molt menys del que s’hauria reduït la despesa inicialment. Per assolir l’objectiu, Grècia hauria d’aplicar una altra ronda de retallades i, a continuació, una altra. La contracció de l’economia provocaria una davallada de la despesa privada. Intentar pagar el 3% addicional del PIB com exigeixen els creditors costaria a Grècia no un 3%, sinó prop d’un 8%.

Què passaria si Grècia es negués a pagar? Al segle XXI els països europeus ja no recorren a l’exèrcit per cobrar els deutes. Hi ha altres formes de coerció. Avui se sap que el 2010 el Banc Central Europeu va amenaçar de provocar l’ensorrament del sistema bancari irlandès si Dublín no acceptava el programa de l’FMI.

Els creditors europeus haurien de prendre consciència que, pel seu propi bé, els convé concedir a Grècia una certa flexibilitat. Potser no els agrada el nou govern d’esquerres, però ha sigut elegit democràticament i, segons em consta, els seus dirigents estan sincerament compromesos amb els ideals democràtics. Al capdavall, Europa podria anar molt pitjor i, si els creditors es mostren venjatius, hi anirà.

stats