Publicitat
Publicitat

FINANCES

La City de Londres és el centre d'una teranyina de paradisos fiscals, segons un nou llibre

Segons el periodista especialitzat Nicholas Shaxson, el 60% del comerç mundial es desenvolupa a través de les corporacions multinacionals que, per no pagar impostos, fan aflorar els seus beneficis a paradisos fiscals i carreguen els seus costos en països d'impostos elevats


La City de Londres, una àrea de poc més de 3 quilòmetres quadrats que és el centre financer de la capital anglesa és, al mateix temps, el nucli d'una vasta teranyina de paradisos fiscals que són, o van ser fins fa poc, part de la Corona Britànica, afirma el periodista Nicholas Shaxson en un llibre revelador.

Com una aranya atrapa els insectes a la seva xarxa, la sigil·losa però altament eficient xarxa de la City capta capitals en molts casos furtats al fisc en els seus respectius països o robats als seus pobles per dictadors com Gaddafi, Mubàrak o Ben Ali, per citar només els que són últimament notícia de primera plana.

Aquest és el símil que utilitza Shaxson, periodista financer i expert en paradisos fiscals, en el seu llibre Treasure Islands, publicat per Bodley Head.

És un llibre de claredat meridiana que esbudella els trucs comptables que permeten, mitjançant transferències internes a bancs i companyies multinacionals, evadir impostos fins a extrems escandalosos.

Aproximadament un 60% del comerç mundial es desenvolupa actualment a través de les corporacions multinacionals que, per no pagar impostos, fan aflorar els seus beneficis en paradisos fiscals i carreguen, en canvi, els seus costos en països d'elevada fiscalitat, segons el llibre de Shaxson.

Els governs del G-20 parlen contínuament de la necessitat de combatre la fugida de capitals, però, com denuncia l'autor, no mencionen alguna cosa òbvia: a la fugida de capital d'un país correspon sempre el refugi d'aquells diners en un altre.

Una de les parts més interessants del llibre és la que documenta històricament els esforços duts a terme tant pel Banc d'Anglaterra com pel conjunt de la City de Londres per desregular el sector financer, alguna cosa que va començar molt abans del famós Big Bang de 1986 sota la conservadora Margaret Tatcher.

El gran canvi es va produir uns trenta anys abans, en plena guerra freda, amb la introducció de l'anomenat "eurodòlar".

Els soviètics, entre d'altres, no volien tenir molts dòlars a EEUU per temor a una eventual confiscació, però tampoc desitjaven invertir en lliures esterlines.

El Banc d'Anglaterra va pressionar llavors a favor de la desregulació financera, el que propiciaria l'arribada massiva de dòlars de tot el món a la City de Londres, recorda Shaxson en el seu llibre.

Afegeix que si el 1959 hi havia 200 milions de dòlars en dipòsits a la capital britànica, el 1970, l' euromercat tenia ja un valor de 46.000 milions i en 1997 gairebé el 90% dels préstecs internacionals es feien a través d'aquell mercat.

L'"euromercat" es va estendre ràpidament a partir de la City a les illes del canal –Jersey, Guernsey– o a la de Mann, a Gibraltar, a les places financeres del Carib Anglès (Bermudas, Caimán, a Àsia (Hong Kong, Singapur) i fins i tot a alguns atols del Pacífic.

El 1981, EEUU va resoldre que, ja que no podia lluitar contra aquells centres offshore, el millor era pujar al carro, pel que va crear la internacional Banking Facility, que permetria als seus bancs oferir crèdits i altres serveis financers a estrangers lliures de requeriments en matèria de reserveis o d'impostos, d'acord amb el llibre.

Shaxson analitza el paper que ha desenvolupat històricament la City de Londres en aquests esforços desreguladors i documenta el fracàs dels polítics laboristes que van tractar, al seu dia, d'abolir la corporació de la City pel seu anacronisme antidemocràtic.

És aquella, en efecte, un estrany enclavament que té el seu propi alcalde, diferent del de Londres i al qual voten no només ciutadans, sempre a títol independent perquè en ell no hi ha partits polítics, sinó també bancs i empreses.

El paper del seu alcalde, l'anomenat Lord Mayor, és fer conxorxa per tot el món a favor de la desregulació financera, la baixada d'impostos i la persistència dels centres "off-shore" encara que tot plegat es disfressi oficialment, explica l'autor, de "recolzament a la innovació", a una fiscalitat i regulació proporcionades.

Més continguts de