Èric Lluent: “Islàndia creix, però en una situació irreal de control de capitals”

BarcelonaÓlafur Ragnar Grímsson és el president d’un país amb no gaires més habitants que l’Hospitalet de Llobregat i que, després de fer fallida el 2008, s’ha fet famós per aconseguir recuperar-se ràpidament sense rescatar el seu sistema financer. “Som la prova d’una altra manera de superar la crisi”, declarava a l’ARA Ragnar Grímsson fa exactament una setmana. Però no tot és de color de rosa. Per a Èric Lluent, periodista de Barcelona que ha viatjat cada any des del 2008 a Islàndia, el “miracle econòmic” del país té causes i conseqüències que el seu president no explica. Ara escriu Islàndia 2014: el preu del miracle econòmic, el segon llibre que fa sobre el país.

Quin és el preu que no sabem?

El col·lapse islandès ha tingut un cost real per als seus habitants. És difícil dir-ne la xifra exacta però, entre el que va gastar pel rescat del seu banc central i el que ha hagut de tornar al Fons Monetari Internacional, són 7.300 milions de dòlars (6.450 milions d’euros) sense interessos.

Però si Islàndia no va rescatar els bancs.

No ho va fer del tot, i perquè no tenia més remei. El mateix Grímsson, que ara fa bandera d’haver deixat caure els bancs, és el que els promovia en plena bombolla. El 2007, quan Islàndia era el quart país del món en renda per càpita, els tres grans bancs, Glitnir, Landsbanki i Kaupthing, van alimentar la demanda interna amb crèdit fàcil i, aleshores, quan començava a preveure’s el col·lapse, el Banc Central va doblar les seves reserves amb un crèdit i va comprar el 75% de les accions de Glitnir per estabilitzar el sistema. Quan l’octubre del 2008 les entitats van fer fallida, el forat que deixaven era tan gran que el govern no se’n podia fer càrrec. Només podia rescatar el Banc Central.

Quant va costar tot això?

El rescat al Banc Central va costar 2.700 milions de dòlars, uns 8.000 dòlars per habitant. A això cal sumar-hi la quantitat que l’FMI va prestar a Islàndia després del col·lapse. Van ser 4.600 milions de dòlars, que el país ja ha retornat. Sense comptar interessos, això són 14.000 dòlars més per islandès.

Tot i això, el creixement de l’economia islandesa és innegable.

Però irreal. D’una banda, Islàndia va poder fer una cosa que cap país de l’eurozona ha pogut fer: devaluar la moneda. El preu de la corona es va rebaixar un 40%. Això ha multiplicat les exportacions, sobretot del peix, i, a més, ha fet créixer moltíssim el turisme. De l’altra, la situació és irreal perquè s’està exercint un control de capitals des de fa sis anys.

Per què es limita el moviment de capitals?

A Islàndia hi ha grans fortunes, també després del col·lapse, tant nacionals com estrangeres. L’estat sap que, després de la bombolla i després de la fallida dels tres principals bancs, els capitals no confien en el sistema i que traurien els diners tan aviat com poguessin.

Quina conseqüència immediata té això sobre l’economia del país?

Les fortunes necessiten moure el capital, de manera que s’estan duent a terme diverses activitats especulatives. Per exemple, a Reykjavík hi ha una bombolla immobiliària que recorda la nostra situació precrisi. S’hi veuen tantes grues com a Barcelona el 2005.

Aleshores, no creu que la recuperació sigui sòlida com diu Grímsson.

No. De moment és sòlida perquè encara s’està impedint la fuga de capitals. Però el fet que sigui un país amb poc més de 320.000 habitants també distorsiona algunes xifres. L’atur, per exemple. En el moment de màxim creixement econòmic es va arribar a un atur de l’1%. Hem de pensar que són 320.000 ciutadans amb les necessitats d’infraestructura d’un estat. Aviat tenen plena ocupació. Per a Islàndia, el 4,4% d’atur que hi ha ara encara és força elevat.

Com es veu tot això des del país?

Hi ha opinions crítiques amb el president, però l’han tornat a votar. Ara l’editor del principal diari del país és l’expresident del Banc Central durant la fallida. Grímsson és conscient que la gent recorda el seu suport als bancs abans del 2007 i per això ara fa campanya internacional per recuperar la confiança dels inversors internacionals.