Publicitat
Publicitat

FINANCES

Guindos, víctima del rellotge del Popular

El ministre volia impulsar una fusió transfronterera per reforçar la seva candidatura a l’Eurogrup

Luis de Guindos sembla haver perdut part del vigor amb què va arribar a finals del 2011 al que era possiblement el pitjor càrrec públic del planeta: el de ministre d’Economia d’Espanya. L’Estat es preparava per viure, el 2012, un veritable martiri per etapes, un Gòlgota que el va dur a visitar els abismes de la sortida de l’euro, l’infern de la fallida, les calderes de la prima de risc disparada i el vertigen infinit d’un sector financer que va trontollar sencer i va caure en part.

En una de les seves últimes aparicions a Barcelona, al Cercle Financer de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, el ministre havia perdut part d’aquella empenta, tot i que mantenia una inèrcia robòtica. És sis anys més gran que aleshores i arrossega les cicatrius, les tensions i els maldecaps de la legislatura més dura que ha viscut mai cap dels seus predecessors. Per sort per a ell, també porta els llorers de l’èxit del seu primer quadrienni en l’executiu Rajoy.

En efecte, els actes on Guindos va com a convidat principal s’han convertit en veritables relats èpics de com el ministre va treure Espanya de ser pràcticament un dead man walking en el panorama internacional a ser el paladí de la recuperació al Vell Continent. Quan es recorden els èxits de la seva gestió -com en l’acte recent a la seu central de La Caixa-, Guindos escolta agraït i reconcentrat. I segons és vox populi des de fa ja temps, ho fa amb un pla al cap.

Aspiració europea

Guindos ja va estar en les travesses per presidir l’Eurogrup el juliol del 2015, quan el va vèncer l’holandès Jeroen Dijsselbloem. Però la derrota electoral patida pels socialistes holandesos del PvdA forçaran l’adeu al càrrec de l’home que va afirmar que els països del sud d’Europa es gasten els diners “en alcohol i dones”, una frase que Guindos, curiosament, no va aprofitar per fer sang del seu antic rival. Almenys no en públic. Com dèiem, té un pla.

La intenció del ministre passa per, el gener del 2018, tornar a optar al càrrec. I al marge de la seva condició de cara visible del miracle econòmic espanyol -i d’una experiència guanyada amb suor i llàgrimes amb la seva contundent derrota del 2015- Guindos tenia un pla: promoure la primera compra transfronterera d’un banc.

Segons expliquen a l’ARA fonts financeres, el ministre va voler impulsar la possibilitat que el Banco Popular -la més castigada de les entitats espanyoles que han sobreviscut a la crisi- pogués acabar en mans d’algun gran banc europeu. L’operació tenia un missatge inequívocament europeista: en un moment en què els grans bancs tanquen les seves filials en països on no tenen la seu (Barclays i possiblement Deutsche Bank en són només dos exemples), Espanya hauria empès tot un banc de l’Íbex-35 a passar a mans d’una empresa estrangera.

La jugada, expliquen aquestes mateixes fonts, era complicada: el principal al·licient de totes les entitats a l’hora d’animar-se a fer una compra d’un banc passa per les sinergies, els estalvis que fan retallant els departaments que estan duplicats. Però el cert és que en una fusió transfronterera aquestes duplicitats són nul·les, i els incentius per fer-ne, per tant, molt més minsos.

Presses inoportunes

Guindos, persona respectada en entorns financers, sabia que no seria fàcil promoure una operació així, però comptava amb un poderós aliat: temps per maniobrar.

O això creia. L’11 de maig s’avançava que la pretesa ampliació de capital del Popular anava per mal camí i que el seu president, Emilio Saracho, apostava per una venda ràpida per acabar el viacrucis de l’entitat i dels seus accionistes. Si inicialment es parlava que el BCE donava de temps fins al setembre a Saracho, els calendaris s’han escurçat dràsticament i ja es parla d’una venda abans de l’estiu. Cal recordar que el solstici d’estiu arriba el 21 de juny, exactament d’aquí un mes. Tot plegat porta a fer que l’exitós ministre que va comandar l’economia espanyola del desastre a la seva còmoda posició actual vegi reduïdes les seves esperances d’aparèixer com un veritable pare d’Europa en el moment en què es torni a discutir el president de l’Eurogrup.

El Popular té pressa, molta. I el ministre, que fa un mes deia calmosament que la situació del banc era “específica”, es veu sense temps i amb un nou Bankia entre mans.

Més continguts de