José Ignacio Conde-Ruiz: "Les pensions baixaran per força"

BarcelonaJosé Ignacio Conde-Ruiz (Madrid, 1969) és doctor en economia i un dels membres del comitè d'experts ideòleg de la reforma de les pensions que el govern espanyol va aprovar l'any passat, fent seva la proposta dels acadèmics. Al llibre '¿Qué será de mi pensión?' Conde-Ruiz repassa els riscos que amenacen el sistema (envelliment, més esperança de vida, caiguda dels ingressos) i apunta que la reforma que ha de garantir les pensions del futur no pot donar-se per acabada.

Els futurs jubilats a Espanya tenen una certesa: caldrà que treballin més que els seus pares.

Sí, però també viuran millor que els seus pares si fem cas de l'esperança de vida. Cal que acceptem que la rendibilitat del sistema de pensions (la ràtio entre la gent que rep una pensió i els que treballen per pagar-les) ha caigut i caurà més. Per tant, calen canvis per fer sostenible el sistema. No veig cap possibilitat de generar excedents en les pensions del futur, perquè després de la crisi financera vindrà la crisi de l'envelliment, que no és negativa.

A quins canvis es refereix?

Les pensions hauran de baixar per força perquè anem cap a una situació en què un treballador cotitzarà per pagar la pensió d'un sol jubilat. A canvi de ser menys generoses, però, segurament hi haurà més facilitat per compatibilitzar pensió i feina en el futur. Si no has pogut estalviar, això és una solució igual de vàlida que qui té estalvis. El món que arriba és aquest. Després de la crisi financera arribarà la crisi de l'envelliment, que no ha de ser dolenta, però que obliga a prendre decisions per no acabar tensant massa la corda i que es trenqui el pacte intergeneracional que sosté el nostre sistema: jo pago les pensions ara perquè confio que els que vénen al darrere em pagaran la meva.

La millora de la productivitat pot fer variar la previsió de retallades?

Guanyar competitivitat sempre és positiu, però no és del tot cert que això millori les pensions. Si augmentes la productivitat, els sous hauran de créixer i, d'acord amb el el nostre sistema, si la gent té millors sous també milloraran les seves pensions. Per tant, on és l'estalvi? L'única forma és que baixi la pensió mitjana en relació amb el sou mitjà, i això implicaria trencar el vincle actual entre salaris i pensions per anar cap a un sistema assistencial. I això vol dir reformar-lo.

Què s'entén per un model de pensions assistencial?

És el que existeix al Regne Unit i als Estats Units, on hi ha unes pensions públiques força més baixes però iguals per a tothom. Si abaixes les pensions màximes cada cop més gent les cobrarà, però això és enganyós perquè aquestes màximes cada cop valdran menys. Si anem cap aquí s'ha de dir clarament al ciutadà i no fer un reforma silenciosa i per la porta del darrere. Cal informació i si és el que volem, endavant. Jo particularment crec en un sistema contributiu com el que tenim, regit pel principi que qui més cotitzi sigui qui més rebi. És el que recull la Constitució espanyola, i si s'entén com funciona ofereix incentius per cotitzar.

Quines reformes aconsellaria preservant el model contributiu espanyol?

Jo crec que Espanya ha d'avançar cap a un sistema mixt, semblant al suec o l'italià, que tingui en compte totes les cotitzacions de cada treballador durant tota la vida. Aposto per mantenir el model contributiu i no el de capitalització, en què cadascú posa diners en una bossa per al seu futur. Proposo un sistema que anoti en un compte virtual la cotització al llarg de la vida de cadascú. És el que es coneix com un model de comptes nocionals. A partir d'aquestes dades després es fa un càlcul de la rendibilitat que obtindré, sempre permetent l'equilibri del sistema (segons l'esperança de vida de cada moment). Així, quan el treballador es vol jubilar, té flexibilitat perquè pot calcular quina rendibilitat li portaran els anys que té cotitzats i prendre una decisió sobre si es jubila o segueix actiu. Vostè ha cotitzat això, aquesta és l'esperança de vida mitjana de la seva generació, i per garantir l'equilibri, això és el que li toca.

Quines injustícies resol la seva proposta?

Una vegada has equilibrat el sistema controlant que el que aportes i el que reps no posi en risc la sostenibilitat, s'aconsegueix molta més flexibilitat. Imaginem algú que ha pogut estalviar molt al llarg de la seva vida i es vol jubilar als 60. Doncs endavant, en la mesura que el sistema no en pateixi el cost. Estic tip de veure persones que després de cotitzar tota una vida, just al final de la vida laboral hi ha hagut aquesta gran crisi, i la seva pensió (que es calcula sobre els últims 15 anys cotitzats) es veu molt disminuïda.

La principal crítica a la reforma és que busca una privatització de les pensions

El sector privat tindrà més paper sigui quin sigui el sistema que s'acabi imposant. L'assistencial abocaria a pensions més baixes per a tothom i obligaria, a qui pogués fer-ho, a complementar les pensions públiques amb el seu propi estalvi. En el sistema que proposo, la pensió segurament serà força més baixa però el canvi és que es podrà actuar amb previsió. Tots dos sistemes, l'assistencial i el contributiu que tenim, seran menys generosos però aquest últim crec que permet unes prestacions una mica més elevades. Fins ara, les pensions espanyoles han estat prou altes i potser no calia recórrer a plans privats però això ja no serà així.

Creu que la reforma espanyola ha volgut anar més enllà que qualsevol altre model europeu?

No ho crec. Un dels primers canvis que es van fer en els sistemes contributius i de repartiment (d'inspiració bismarkiana) va ser lligar la pensió a l'esperança de vida, de manera que quan aquesta creix, la pensió disminueix. En una segona tongada de reformes, els alemanys van creure que no era suficient per a la sostenibilitat i van introduir més factors com una fórmula que té en compte la ràtio jubilats/treballadors. La 'reforma de tercera generació', com se'ns va ocórrer batejar la nostra proposta al comitè d'experts, potser amb poca fortuna, inclou tot això que fan els altres i, a més a més, vol permetre dotar de més ingressos el sistema permetent, per exemple, combinar treball i pensió i treballar durant més temps.

Pel que planteja, l''statu quo' actual no és un escenari realista

La situació d'ara no pot ser definitiva perquè carrega el cost de la reforma sobre els pensionistes actuals. La congelació de les pensions (que s'ha fet en desvincular-les de les pujades futures de l'IPC) només serveix per guanyar temps mentre decidim quin model de pensions volem. És precisament aquesta situació injusta la que em fa ser optimista i pensar que els canvis vindran força ràpid, perquè quan la inflació remunti els pensionistes, que són una part molt gran de l'electorat, exigiran que se'ls actualitzi la pensió i s'haurà de decidir què fer.

Hi haurà consens polític per fer els canvis que sigui?

En el fons tots estan d'acord a reformar. La reforma del 2011, que allarga la jubilació fins als 67 anys, la van aprovar els sindicats i el PSOE, i el PP, que ara ha aprovat la del factor de sostenibilitat, llavors no va donar-hi suport. El que cal és que els partits deixin de fer el tonto i aparquin els càlculs polítics.

Com alteraria el sistema espanyol una eventual declaració d'independència a Catalunya?

D'entrada, els problemes d'un sistema de Seguretat Social català serien els mateixos que els de qualsevol país: envelliment i necessitat d'adaptar-s'hi. La Seguretat Social catalana i l'espanyola, separades, segurament sortirien perdent totes dues. No he fet els càlculs però hi hauria molt a negociar perquè en un sistema com aquest hi ha actius i passiu, i no tot és tan obvi com dir: "Tinc tants treballadors i tants jubilats i llestos". Perquè els jubilats andalusos pots pensar que els ha d'assumir l'Estat, però si resulta que aquella persona ha treballat a Catalunya tota la vida, la pensió li toca a Catalunya, el dret a pensió es genera on treballes. I el mateix passaria amb els catalans que porten tota la vida treballant a Madrid.