Joves, amb talent i poques opcions
Les polítiques actuals oprimeixen la generació amb més potencial de la història
En el món d’ Els jocs de la fam als joves se’ls obliga a lluitar fins a la mort per a diversió dels seus vells governants de cabells blancs. Aquesta ficció juvenil d’avui és implacablement distòpica, però la bretxa entre fantasia i realitat sovint s’estreny més del que es podria pensar. Tampoc és que la generació dels grans es dediqui ara a l’assassinat generalitzat, però, com s’ha descrit en articles que tracten dels mil·lenialistes, sí que es frenen les generacions més joves en temes importants.
En molts aspectes, la generació que actualment té menys de 30 anys és el grup d’adults joves més afortunats que han existit mai. Són més rics que qualsevol generació anterior, i viuen en un món lliure de la verola i de Mao Zedong. Són la generació que ha rebut la millor educació de la història i gràcies a tota aquesta formació extra i a una nutrició millor, són també més intel·ligents que els seus progenitors. Si són dones o gais, gaudeixen de més llibertat en més països del que els seus predecessors haurien pensat mai que fos possible. I ja anticipen unes millores tecnològiques que els permetran viure més de 100 anys. De què es queixen, doncs?
Un món de polítiques en contra
De moltes coses. Arreu del món els joves es queixen que és massa difícil trobar feina i un lloc per viure, i que el camí a la vida adulta s’ha fet més llarg i més complicat. Molts dels seus mals els podem atribuir a polítiques que afavoreixen els grans en detriment dels joves. Per exemple, l’ocupació. En molts països la legislació laboral obliga les empreses a oferir abundants prestacions i fa molt difícils els acomiadaments. Això va molt bé als que tenen feina, que solen ser més grans, però fa que les empreses dubtin molt a l’hora de contractar personal nou. Hi perden els joves. En molts llocs tenen almenys el doble de possibilitats d’estar a l’atur que els més grans.
Ni quedar-se ni marxar
L’habitatge també es veu sovint manipulat en perjudici del jovent. Els propietaris de cases controlen els organismes que decideixen si se’n poden construir més. Sovint ho bloquegen per no perdre les vistes i reduir així el valor de la seva propietat. L’excés regulador ha doblat el cost d’una casa estàndard a la Gran Bretanya. Els efectes són encara pitjors en moltes de les grans ciutats on la gent jove voldria viure. Els preus dels lloguers i de les cases excedeixen de molt els ingressos. Als joves de Kuala Lumpur se’ls coneix com “la generació sense sostre”. Avui hi ha més joves nord-americans vivint amb els seus pares que en qualsevol moment des de la Segona Guerra Mundial.
A la gent jove li agrada moure’s. Tenen el món sencer per explorar i no hi ha res que els lligui, es desplacen molt més que els seus predecessors. Això fa que siguin més productius, sobretot quan fan el pas des d’un país pobre a un de ric. Es calcula que el PIB global es multiplicaria per dos si la gent es pogués moure amb llibertat. Per bé que això és políticament impossible -de fet, la disposició dels països rics és ara anar contra la immigració-, sorprèn que siguin tants els governs que desaconsellin no solament la migració transfronterera, sinó també la interna. Les barreres pensades per aturar el moviment afecten especialment el jovent, perquè ells són els que més volen moure’s.
Els grans sempre han subvencionat els seus joves. Però hi ha molts governs que afavoreixen els grans: una part cada cop més gran de la despesa pública es destina a les seves pensions i atenció sanitària. En part, aquest és el resultat natural de l’envelliment de les societats, però obeeix també al fet que la gent gran s’assegura que les polítiques els afavoreixin. Es calcula que avui dia hi ha almenys cinc països on el flux net de recursos (sumant els públics amb els privats) va des dels joves als vells. Això és tan inèdit com injust, ja que els grans són molt més rics.
Les pensions a Espanya, abocades a noves reformesTalent malbaratat
Però els joves podrien fer molt més per fer-se valdre. Als EUA, només una mica més d’una cinquena part dels joves de 18 a 34 anys van anar a votar a les últimes eleccions generals, mentre que entre els habitants de més de 65 anys hi van anar tres cinquenes parts. No n’hi ha prou que la gent jove signi peticions per internet. Si volen que els governs els escoltin, han d’anar a votar. I els grans també han de fer els deures. Els joves són una minoria oprimida, per bé que atípica, en el sentit literal que els governs els impedeixen de manera sistemàtica assolir el seu potencial.
Un cruel malbaratament de talent. La gent que avui té menys de 30 anys dominarà un dia el mercat laboral. Si no desenvolupen les seves capacitats, seran menys productius del que podrien ser. Els pensionistes de les societats riques i envellides patiran si el jovent d’avui no pot pujar als primers graons de la trajectòria professional. Encara més, oprimir els joves és perillós. Països amb grans capes de joves sense feina tendeixen a ser més violents i inestables.
La recepta és fàcil de formular però difícil de portar a la pràctica. Els governs han d’alliberar la gent jove eliminant la burocràcia que els aparta de les feines i reduir el poder dels propietaris d’immobles que frenen la construcció de cases. Han de retallar les restriccions sobre la migració interna i permetre més moviment transfronterer. I fer de l’educació una prioritat.
Potser és esperar massa de líders polítics que sovint fan la impressió de ser incapaços d’abordar fins i tot les reformes més modestes. Però aquí pares i avis també tenen una obligació. Si hi posen el coll, qui sap el que podran aconseguir.
