L’ocupació industrial no tira
El turisme lidera la nova contractació amb un 80% de feines temporals i un terç a temps parcial
BarcelonaLa recuperació del mercat de treball a Catalunya arriba del sector terciari més que no pas del manufacturer. Els serveis no tenen rival quan es miren les dades de nous afiliats a la Seguretat Social. El 80% dels 102.000 nous cotitzants del primer semestre de l’any van concentrar-se en aquest sector, mentre que la indústria, amb 9.500 nous afiliats, amb prou feines va superar el 9% de tota la creació. L’explicació, segons assegura José García Montalvo, catedràtic d’economia de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), és clara: “El turisme sustenta l’economia”.
Els serveis comptaven a finals del mes de juny amb més de 2,3 milions d’afiliats a la Seguretat Social, pràcticament els mateixos que hi havia el 2007 abans de l’esclat de la crisi, segons les dades de l’ Informe sobre l’ocupació que ahir va presentar la UGT de Catalunya. La indústria, tot i que ja es mou en nivells d’activitat i facturació similars als d’abans de la recessió, encara és lluny de recuperar els llocs de treball. L’afiliació al sector, amb més de 450.000 cotitzants, és un 23% inferior a la de fa vuit anys (vegeu gràfic).
Després d’una primera fase de recuperació, l’any passat, en què la indústria va crear ocupació amb força, aquest ritme s’ha frenat en el primer semestre. Però, ¿per què el sector industrial, que tira de l’exportació i impulsa el PIB, no té la mateixa força a l’hora de reduir la taxa d’atur? Una explicació és que els sectors manufacturers més potents, la indústria química i l’automòbil, “no són sectors intensius en mà d’obra”, defensa García Montalvo. “El sector químic requereix grans inversions en infraestructures però no necessita gaire personal, i el mateix passa en l’automoció, amb processos molt mecanitzats”, afegeix.
Les plantilles de les fàbriques catalanes, segons el catedràtic, estaven una mica inflades el 2007, i això també fa poc probable que s’arribi als mateixos afiliats que en els moments previs de la recessió. “Hi havia un excés de mà d’obra que es mantenia perquè les coses anaven bé”, justifica Montalvo.
Calen noves fàbriques
L’únic que pot fer créixer l’ocupació a la indústria és, doncs, que se’n creï de nova. Noves línies de muntatge requeriran nous treballadors, però per a això calen polítiques industrials, va reclamar ahir el secretari de política sindical de la UGT de Catalunya, Camil Ros. La inversió necessària per posar en marxa una planta de producció és molt superior a la que comporta posar en marxa una empresa de serveis, cosa que explica en part que aquest sector sigui molt més dinàmic a l’hora de guanyar afiliats a la Seguretat Social. Segons Ros, a diferència de crisis anteriors, reflotar indústries en crisi és ara “més difícil” perquè moltes estan molt endeutades i perquè el sector financer no s’avé en molts casos a renegociar i reestructurar aquest deute, cosa que aboca les indústries a una liquidació.
El pes de la indústria sobre el PIB, del 18,6% l’any passat, encara és lluny de l’objectiu d’arribar al 20% que ha marcat Europa per al 2020. En contra hi juga el procés d’externalització de serveis que moltes empreses duen a terme per abaratir costos. L’efecte de “substitució” de treballadors industrials per empleats del sector serveis és una realitat, segons Ros, que està afavorint una precarització creixent de les feines.
La nova contractació a Catalunya, dominada pels serveis, tendeix a ser més fugaç i inestable. El 80% dels nous contractes fins al juny van tenir una durada inferior a tres mesos. Ros va criticar la “pressió emocional” que això suposa per als treballadors que els pateixen.
La dada esperançadora del primer semestre, amb un increment del 3,5% del nombre d’ocupats respecte del 2014, mostra encara dues febleses: un de cada tres nous contractes va ser a temps parcial i encara hi ha 400.000 ocupats menys que abans de la sacsejada de la crisi.
