Menys bitllets, mateixes llacunes fiscals

BarcelonaEl metàl·lic s’està convertint en un dels objectius en la lluita contra el frau. Per això els francesos no podran pagar més de 1.000 euros en efectiu a partir del setembre que ve. Ho va anunciar fa unes setmanes el ministre de Finances francès dins un paquet de mesures contra l’evasió i el terrorisme. El país s’equipara així al límit que Itàlia ja va imposar el 2012 i abaixa un sostre que a Espanya és de 2.500 euros.

Com ja va explicar fa dues setmanes l’ARA, està demostrat que l’evasió fiscal és inversament proporcional al nombre d’operacions amb targeta. Per exemple, l’economia submergida d’Holanda suposa el 10% del seu PIB, mentre que a Espanya suposa un 18,6%, segons un estudi de Visa Europe (que, cal dir-ho, és part interessada). Cada holandès fa una mitjana de 340 operacions amb targeta a l’any, més del doble que les 120 que fa cada espanyol.

Segons els experts, França impulsa aquesta mesura per augmentar la recaptació d’impostos i reduir el frau. Però, ¿fins a quin punt seria efectiu limitar el metàl·lic a Espanya?

En aquest sentit, quan el 2012 Espanya va imposar el topall dels 2.500 euros, que només és per a residents i en tractes comercials, el Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (Gestha) ja va reclamar estrènyer encara més la mesura. “Els nivells de frau a l’Estat són més similars als d’Itàlia que als de França”, exposa José María Mollinedo, secretari general de Gestha. En canvi, el topall espanyol s’assimilava més al francès, fins fa poc de 3.000 euros, que a l’italià. Mollinedo explica que, en el millor any de la història de la recaptació d’Hisenda, el 77% del frau va quedar impune.

Més control del petit frau

“La situació idíl·lica seria eliminar l’efectiu del tot”, declara Xavier Freixas, professor de finances de la Universitat Pompeu Fabra i membre de l’Institut Català de Finances. En obligar que totes les transaccions superiors a 1.000 euros es facin amb targeta o per transferència, queden registrades en els comptes bancaris dels usuaris. “Es redueix clarament la possibilitat de fer petites evasions d’impostos, com ara eliminar l’IVA de la factura”, explica Freixas. Tot i això, el professor assenyala que també hi ha maneres d’amagar la identitat a través de pagaments electrònics.

Com es pot veure al mapa, no tots els països europeus compten amb limitacions estrictes dels pagaments en efectiu. Per exemple, en el cas d’Espanya i Portugal, la llei sí que ho preveu en transaccions comercials, però no entre usuaris, per exemple la compra entre dues persones d’un cotxe de segona mà.

Una mesura insuficient

Aquests límits acostumen a ser més laxos per als no residents. “L’objectiu és compensar la restricció d’una banda, amb mesures més permissives de l’altra”, explica Javier Grávalos, professor d’economia d’Eada. Segons el secretari general dels tècnics d’Hisenda, aquesta és una “mesura còmplice” que busca injectar grans quantitats als països. A França, per exemple, el límit de pagaments en metàl·lic per als no residents és de 10.000 euros i fins ara era de 15.000. “La majoria de turistes no paguen quantitats tan grans, es tracta de viatgers de luxe o de persones que en molts casos no han declarat aquelles quantitats al seu país”, explica Mollinedo.

En qualsevol cas, tant el tècnic com Grávalos coincideixen que aquestes mesures no actuen sobre el gran problema. “Són empreses amb assessors fiscals que busquen maneres per no presentar discrepàncies entre les seves declaracions i les bases de dades”, diu Mollinedo. A més, la majoria de tècnics d’Hisenda no tenen la capacitat d’investigar aquestes pràctiques legals anomenades tècnicament elusió fiscal.

El professor d’Esade Albert Serra creu que “a Espanya, la limitació de l’efectiu no li faria ni pessigolles” al frau. Aquest especialista en administració pública creu que “França pot filar més prim” perquè té solucionats “problemes que Espanya encara no ha redirigit”. Al país gal, la recaptació suposa prop del 45% del seu PIB; a Espanya no arriba al 40%. Serra creu que primer cal solucionar la mala gestió d’Hisenda i tenir més maduresa democràtica: “No pot ser que hi hagi pimes que paguen un 30% d’impost de societats i les de l’Íbex només un 10%”. Aquestes companyies, diu, tenen “molta influència” en aquesta cultura fiscal.

Serra creu que el problema del frau a Espanya és la mala gestió del seu sistema fiscal i les “trampes que permeten l’elusió”. “Si ens hem d’emmirallar en altres països, hauríem de començar per calcular el tax gap ”, és a dir, la diferència entre el que s’hauria de recaptar i el que es recapta. Els experts, en qualsevol cas, coincideixen que la limitació dels pagaments en metàl·lic és una bona idea, però totalment insuficient.