Montoro s’afegeix al joc dels disbarats

EconomistesEn el debat de pressupostos al Congrés de Diputats el ministre d’Hisenda, el sagaç Cristóbal Montoro, va declarar dimarts passat que “més del 60% del que produeix Catalunya es comercialitza a la resta d’Espanya”. El senyor Montoro deu pensar que en la guerra contra la independència tot s’hi val, disbarats inclosos, en la línia de transmetre que l’economia catalana sense Espanya serà una ruïna i que ens farem més pobres. Gràcies per pensar en nosaltres, però tenim proves sobrades que aquesta generositat no és sincera.

És certa l’afirmació del ministre? De cap manera. Montoro menteix. Fem servir les dades de la darrera taula input-output de Catalunya, corresponents al 2011, que és la millor font per aclarir la qüestió. Encara que no es tracti de les xifres més recents, en cap cas les nostres conclusions poden variar de manera significativa. Segons aquestes estadístiques, les exportacions catalanes a la resta d’Espanya tenien un valor aproximat de 62.000 milions d’euros, una xifra que representava una mica menys del 30% del PIB de Catalunya. ¿Podríem dir que el 30% (la meitat del que ha dit el ministre) del que es produeix a Catalunya es comercialitza a la resta d’Espanya? La resposta és que no, i la raó és molt simple.

La variable exportacions es refereix al valor de les vendes efectuades per les empreses catalanes i, per tant, no reflecteix de manera adequada la incidència real del comerç exterior en l’activitat productiva del país. La mesura apropiada, però que no tenim disponible de manera directa, és el valor afegit que aquestes exportacions incorporen. Posem per cas que Catalunya ven a la resta d’Espanya un cotxe fabricat a Martorell per valor de 10.000 euros. Per fabricar-lo s’han utilitzat parts que s’han hagut de comprar a empreses alemanyes per valor de 7.000 euros. Això vol dir que només 3.000 euros corresponen al valor afegit generat per l’aparell productiu català en aquest cas. Així doncs, el contingut de valor afegit de les exportacions catalanes a la resta d’Espanya és l’indicador adequat per conèixer la incidència real sobre l’activitat productiva d’aquestes vendes. Per calcular-lo només cal restar de les vendes a la resta d’Espanya el valor de les importacions que han estat necessàries per produir-les. Això es pot fer amb l’ajuda de les taules input-output.

El resultat que obtenim és concloent: només el 19% de l’activitat econòmica i la generació de valor afegit a Catalunya correspon al que es comercialitza a la resta d’Espanya. Ni més ni menys que una tercera part del que va dir el ministre en seu parlamentària. Pas mal. I aquest percentatge no para de disminuir, tal com recollim en el gràfic.

Les declaracions del ministre sembla que entrin en la dinàmica de competir a veure qui la diu més grossa, sota la creença que la gent beu a galet. L’insult al rigor no hauria d’estar justificat, per molt que el conflicte polític que hi ha darrere sigui de gran magnitud, com ara que una part molt significativa dels electors d’un territori que representa el 20% del PIB i el 16% de la població d’Espanya, un país de la Unió Europea, donen suport a candidatures electorals que promouen la constitució d’un estat propi. Per a Espanya es tracta d’una amenaça, existencial fins i tot, de primer ordre, i cap dirigent polític espanyol vol passar a la història com a responsable de la pèrdua de la millor vaca del ramat.

L’estat espanyol ha triat la via de la confrontació amb els independentistes. En altres parts del món (la Xina, per exemple) això significaria repressió del moviment independentista sense miraments de brutalitat física. A Espanya, membre de la UE, davant un moviment independentista impecablement pacífic, l’estratègia antindependentista no implicarà violència física i, amb una mica de sort, ningú prendrà mal. Es basarà en gran part en la propaganda.

Les armes dels uns i dels altres seran, per exemple, el càlcul del dèficit fiscal (“Espanya ens roba”; “¿Ho veieu que no us podeu queixar?”), els informes sobre les conseqüències comercials que podria tenir la independència (i aquí el ministre fa una aportació molt menor) i l’equivalent de la bomba atòmica: els estudis sobre la viabilitat de les pensions en una Catalunya independent. Davant d’això no oblidi, apreciat lector, que en una guerra la primera víctima sempre és la veritat. El nostre consell per a les properes setmanes és: escolti el seu expert de confiança i desconfiï dels ministres.