Publicitat
Publicitat

FINANCES PÚBLIQUES

Retorn fallit a l’era precrisi

El 2017 molts indicadors econòmics tornaran a l’esplendor de fa 10 anys, però les aparences enganyen

Tirar deu anys enrere no és retrocedir si es mira des d’una òptica econòmica. Per això, recuperar el nivell de fa deu anys és una de les frases que més s’afanyen a pronunciar els responsables de les finances públiques espanyoles quan en tenen oportunitat. “Espanya ha recuperat pràcticament el nivell de renda d’abans de la crisi”, deia fa unes setmanes el ministre d’Economia, Luis de Guindos. “S’ha recuperat tota l’ocupació femenina perduda amb la crisi”, ha afirmat diverses vegades la ministra d’Ocupació, Fátima Báñez. Només queda el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, que de moment ho celebra per avançat i ha presentat uns pressupostos que preveuen una recaptació tributària “històrica, del nivell de fa una dècada” i de la qual depèn la reducció del dèficit públic. Però, ¿com s’ho ha fet Espanya per recaptar tants diners com quan vivia amb superàvit, amb la meitat d’aturats, tres vegades menys deute i un milió menys de pensionistes?

Si es posen de costat els plans pressupostaris del 2007 i el 2017 es fa evident que la situació és molt diferent. Amb un PIB semblant, la despesa global de l’Estat i les seves administracions s’ha incrementat en uns 52.000 milions, gairebé el mateix que ha crescut la despesa en pensions i aproximadament la quantitat que correspon al dèficit públic després de tancar el 2016 en un 4,6%.

És a dir, que des del 2007, Espanya ha disparat el que gasta en pensions (són el 40% de la despesa total i a més s’ha pressupostat un crèdit a la Seguretat Social de 10.000 milions) i ha redistribuït la despesa pública en la resta d’àmbits. També s’han disparat els diners que gasta en prestacions d’atur, tot i que, amb el doble d’aturats, només es gasta un 26% més que el 2007, cosa que revela que a hores d’ara molts dels aturats ja no cobren prestació perquè són de llarga durada.

El problema dels ingressos

Aquest desequilibri s’ha compensat reduint amb força la inversió en infraestructures (que ha quedat pràcticament en un terç) i en menor mesura la reducció s’ha repartit en àmbits com els serveis públics bàsics, la cultura, la sanitat o l’educació. A més, com a conseqüència de la retallada dels diners dedicats a infraestructures, es desploma amb la mateixa intensitat la inversió en les comunitats autònomes.

Precisament aquesta setmana el president de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef), José Luis Escrivá, compareixia a la comissió de pressupostos del Congrés de Diputats per analitzar l’execució pressupostària del 2016.

D’una banda, Escrivá constatava que el problema d’Espanya no és la despesa que ha aconseguit redistribuir i retallar, sinó els ingressos. Segons Escrivá, “la mala tècnica pressupostària del govern espanyol” per “inflar” la previsió d’ingressos de l’Estat en uns 28.000 milions va provocar no només la múltiple revisió i flexibilitazió dels objectius de dèficit amb Brussel·les per evitar l’inevitable incompliment, sinó també la necessitat d’aplicar a mig exercici un acord de no disponibilitat per no executar part de la despesa prevista i l’avançament de la liquidació de l’impost de societats per fer quadrar els comptes.

De l’altra, el president d’aquest organisme no només va posar en dubte “l’excessiu optimisme” en la previsió dels ingressos pressupostaris, sinó que va explicar com des del 2000, i malgrat haver apujat impostos, la recaptació tributària es manté estable en una proporció del 38% del PIB, un problema estructural que, vista la creixent despesa en pensions i la necessitat de continuar reduint dèficit i deute, implica que els comptes públics espanyols difícilment es desfacin d’un desviament estructural entre ingressos i despeses del 2,5% del PIB. “La despesa en pensions s’ha incrementat en 2,5 punts del PIB; la resta de la despesa pública s’ha recompost però tenim els mateixos ingressos”, apuntava.

A més, la comparació entre la recaptació del 2007 i el 2017 també posa de manifest que les reformes fiscals, com constatava també Escrivá, no han incrementat la capacitat recaptatòria estructural, sinó que s’ha traslladat la pressió de les rendes del capital (l’impost de societats s’ha reduït a la meitat) a les del treball, a través de l’IRPF, i al consum, a través de l’IVA.

Per tot això, l’Airef avisava que ni l’increment de la recaptació previst ni els vents de cua de la recuperació amb què confien impulsar-los són suficients per tornar a un equilibri financer que encara queda més desdibuixat per unes previsions fins ara massa optimistes.

LES CLAUS

1. Quina diferència hi ha entre la distribució de la despesa pública d’ara i la d’abans de la crisi?

Principalment les pensions i la despesa en interessos del deute. El sistema de la Seguretat Social s’ha convertit en la gran llosa dels comptes públics espanyols, amb un dèficit que no para de créixer (ara ja equival a l’1,6% del PIB) i un fons de reserva a punt d’esgotar-se que ha provocat que l’Estat, per primer cop, tiri de crèdit per compensar-lo. L’envelliment de la població i l’augment de la retribució de les pensions dispara la despesa de l’Estat en aquesta partida.

2. Quins problemes s’han convertit en estructurals?

Un endeutament històric que no aconsegueix baixar d’entre el 99% i el 100% del PIB, a més d’un atur per sobre del 16%, i la conseqüent caiguda de les cotitzacions a la Seguretat Social. I per descomptat: una pressió fiscal que no supera mai el 38% del PIB, molt lluny de la mitjana europea.

3. Què ha millorat?

Espanya s’ha acostat als objectius de dèficit i ara té un ritme de creació d’ocupació gairebé sense precedents (això sí: amb contractes més precaris). També ha aconseguit potenciar el sector exterior. Serà el cinquè any seguit que la balança per compte corrent té superàvit i les exportacions ja representen el 35% del PIB.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT