Com es pot alimentar una població mundial de 10.000 milions de persones
Generar aliments suficients per a les generacions futures serà un repte, però és possible
Una de les coses extraordinàries del món modern és que una gran part dóna el menjar per descomptat. Des que tenim constància històrica, la lluita per l’alimentació ha sigut el gran centre de l’activitat humana, i tothom o era pagès o treballava en granges, amb comptades excepcions. La fam era una amenaça sempre present. Fins i tot en els anys bons rarament es generava un excés de productes alimentaris que assegurés els anys més magres. En els pitjors moments, només els poderosos podien estar segurs de poder tenir l’estómac ple.
Avui la majoria de la gent que viu als països rics mai s’ha de preocupar d’on sortirà el següent àpat. L’any 1900 dos de cada cinc treballadors nord-americans treballaven en granges; avui només un de cada cinquanta. Fins i tot en llocs més pobres, com l’Índia, on encara es podia patir fam fins a mitjans del segle XX, la suposició que tothom tindrà prou menjar forma part cada vegada més del seu ritme de vida.
Però aquesta suposició porta a una mena de refiament. Passar gana pot ser història en una gran part del món, però encara és una realitat en parts de l’Àfrica. I milions de persones encara pateixen el parent petit de la fam: la malnutrició. Segons l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO), uns 2.000 milions dels 7.300 milions de persones de la població mundial pateixen una alimentació insuficient. A més, cap al 2050, una projecció situa el total de la població mundial en 10.000 milions de persones. Si hi afegim la creixent demanda de carn, peix, llet i ous, que neix de la prosperitat i que exigeix un gran volum de cereals, aleshores el 2050 caldrà un 70% més de menjar del que es va produir el 2009. Un autèntic repte, però no impossible.
Cornucòpia
Des dels temps de Thomas Malthus, un economista que escrivia ara fa poc més de 200 anys, a la gent li preocupa que el creixement de la població pugui superar l’oferta alimentària. De moment, no ha sigut així. Però els neomalthusians han detectat senyals preocupants. Un és l’estancament de la producció d’aliments de primera necessitat com l’arròs i el blat.
Tampoc queda una gran quantitat de sòl conreadís susceptible de ser llaurat. Una font d’alimentació que Malthus no va preveure va ser el conreu de les grans planes americanes. Aquestes terres, i extensions semblants de terra agrícola, com l’obertura del cerrado al Brasil, van contribuir en gran manera a la provisió d’aliments. Però aquestes terres noves ja estan molt usades. Els neomalthusians també parlen del canvi climàtic. Apunten que si les temperatures globals segueixen augmentant alguns llocs acabaran sent impossibles de conrear -en particular les regions pobres dels tròpics-. Són preocupacions del tot legítimes. Però les podem superar per mitjà de dos elements: l’aplicació i difusió de la tecnologia, i la implementació de polítiques governamentals assenyades.
La tecnologia agrícola està canviant a gran velocitat. Un canvi que en gran part el protagonitzen agricultors del primer món i grangers rics en països d’ingressos mitjans com el Brasil. Algunes tècniques desenvolupades a Occident -de manera especial el conreu basat en el genoma que pot crear cultius amb propietats especials gairebé a mida- s’estan adaptant per fer que cultius tropicals, com ara la mandioca, fins ara ignorada del progrés científic, siguin més productius i més nutritius. El conreu intel·ligent, aliat amb tècniques noves i precises de modificació genètica, hauria de poder superar els estancaments de les collites. També pot produir collites amb propietats com ara la resistència a la sequera i a la calor, i així mitigar els efectes de l’escalfament global. Al mercat ja hi ha un blat de moro creat d’aquesta manera que resisteix la sequera.
Però la tecnologia és de poca utilitat si no s’adopta. En el món en vies de desenvolupament això es refereix tant a les tècniques agrícoles existents com als últims avenços en la modificació genètica. Els estancaments de les collites són fenòmens que només es produeixen en les parts del món d’agricultura més intensiva. Fer arribar les millors pràctiques agrícoles actuals als petits agricultors i als camperols de l’agricultura de subsistència de l’Àfrica i de l’Àsia faria que la humanitat avancés considerablement cap a aquest augment del 70% de la producció. També hi contribuiria molt poder disposar de millors carreteres, que permetessin el transport d’excedents als mercats. Això fomentaria el creixement de la productivitat i reduiria el malbaratament.
Cert, una política governamental dirigida a reduir el malbaratament marcaria una gran diferència. La FAO diu que aproximadament una tercera part dels aliments es perden durant o després de la collita. Als països rics, el consumidor en llença una gran part. En els països pobres ja no arriben als consumidors. Males pràctiques de recol·lecció, emmagatzemaments deficients i lentitud en els transports impliquen que el menjar es faci malbé, es perdi o sucumbeixi a les plagues. Canviar això, construint per exemple millors sitges per al gra i a prova de plagues i fer un seguiment dels continguts, ajudaria també a reduir aquest augment del 70%.
Pensem això: malgrat tots els obstacles aparents, al llarg d’aquests sis anys des de l’anàlisi de la FAO, la producció de cereals ha augmentat un 11%. Si el creixement continua així, no només ha de ser possible alimentar els 10.000 milions, sinó alimentar-los bé.
