Economia 29/03/2015

¿I si la desigualtat creix per l’augment del preu dels pisos?

Un estudiant de 26 anys presenta la crítica més solvent que s’ha fet a Piketty

4 min
La influència del totxo en les desigualtats

Des que es va publicar el llibre El capital al segle XXI, Thomas Piketty ha rebut molts aplaudiments per la seva feina sobre les desigualtats. El llibre ja ha venut més d’1,5 milions de còpies i les seves tesis les han lloat tant guanyadors dels premis Nobel com polítics. L’any passat va guanyar el premi del Financial Times al millor llibre d’economia de l’any, malgrat els intents d’aquest diari per trobar forats en els arguments i les dades que apareixen al llibre. Aquest mateix mes, la revista Prospect ha situat Piketty al capdavant de la seva llista de pensadors mundials del 2015. Però ara acaba d’aparèixer un nou desafiament per a El capital al segle XXI, i prové d’una direcció inesperada.

Inscriu-te a la newsletter Economia Informació que afecta la teva butxaca
Inscriu-t’hi

El 20 de març Matthew Rognlie, un graduat de 26 anys del Massachusetts Institute of Technology (MIT), va presentar un nou paper a Brookings. Tot i que l’origen del paper és una entrada de 459 paraules en un blog, diversos economistes reputats el consideren la crítica més seriosa i substancial que la feina de Piketty ha rebut fins avui.

Al seu llibre, Piketty defensa que a la llarga el retorn o els interessos que genera la riquesa és superior al creixement econòmic, una dinàmica que resumeix en l’equació r>g [en què r significa retorn i g creixement ]. A mesura que passa el temps, aquesta relació incrementa la desigualtat, ja que augmenta el total de riquesa disponible que va a parar als que tenen capital (els rics), mentre que la porció que es destina a salaris (tota la resta dels ciutadans) cau. L’economista també defensa que els retorns que obté el capital en la història recent han sigut notablement estables, fins i tot quan el creixement econòmic ha baixat, i que aquesta tendència es mantindrà en el futur.

Matthew Rognlie fa tres grans crítiques a aquestes tesis. En primer lloc, defensa que els interessos obtinguts pel capital probablement baixen a la llarga -en comptes de mantenir-se alts com suggereix Piketty- a causa de la llei de rendiments decreixents. Les formes modernes de capital, com el software, perden valor més ràpidament que les eines en el passat: una premsa de metall gegant podia tenir una vida útil de dècades, mentre que un nou programa de gestió de dades es quedarà obsolet en uns anys com a màxim. Això significa que, tot i que els retorns bruts de la riquesa potser sí que creixen, no vol dir que augmentin en termes reals o nets. Una gran porció dels guanys que tenen els propietaris d’aquell capital s’han de reinvertir.

En segon lloc, la recerca de Rognlie suggereix que Piketty va sobreestimar el volum que tindran els retorns del capital en el futur. Segons els seus càlculs, també tendiran a baixar, si no és que per a l’economia sigui molt senzill substituir el capital (per exemple, robots) per treballadors. Però la història suggereix que això serà més difícil del que ell creu.

Repartiment desigual

I, finalment, Rognlie ha trobat que la riquesa disponible provinent dels retorns del capital no s’ha distribuït de manera similar entre tots els sectors. El retorn de la riquesa no immobiliària, de fet, ha sigut notablement estable des del 1970. En canvi, l’augment dels preus immobiliaris són gairebé els únics responsables del creixement dels retorns del capital.

Rognlie també té els seus crítics. Sembla que ell infravalora el rol que els canvis tecnològics juguen en l’augment de les desigualtats (per exemple, incrementant la facilitat amb què els llocs de treball poden ser reemplaçats pel capital, o també elevant la demanda per viure en les ciutats cares). Però la seva observació que són els propietaris d’un immoble -en lloc dels rendistes en general- els que estan quedant-se una part més gran del pastís és una idea important que cal tenir en compte a l’hora de fer polítiques.

Piketty utilitzava les evidències històriques al seu llibre per argumentar que caldria instaurar un impost global que gravi anualment el 2% de la riquesa individual amb l’objectiu d’evitar que el capital es concentri en unes poques mans. Però si els immobles són la principal font d’increment de riquesa caldria una proposta amb un enfocament més refinat. Els polítics hauran d’afrontar les normatives urbanístiques i els NIMBY [de l’anglès, not in my back yard : s’utilitza per referir-se als ciutadans que no volen que es facin obres al seu territori], que limiten la construcció de les cases que permeten als seus propietaris quedar-se amb el retorn de les seves inversions.

Fins a quin punt seran problemàtiques les troballes de Rognlie per a la narrativa dominant de Piketty? És una qüestió de perspectiva. L’economista francès certament no va convertir la riquesa immobiliària en la qüestió central del seu bestseller. Però una història en què una elit privilegiada utilitza el seu poder polític per crear rendibilitats econòmiques per a una minoria encaixa en la tesi de Piketty a la perfecció. Els propietaris d’un bon immoble potser són actualment més responsables de l’augment de desigualtat en la riquesa que els capitalistes furibunds o els gestors de fons d’inversió.

stats