La indústria catalana, lluny de la primera divisió europea
En l’última dècada s’ha perdut un terç del PIB i dels llocs de treball del sector
Barcelona“La crisi passarà, però la indústria no es recuperarà. Catalunya ha deixat de ser una potència industrial”. Aquesta és una de les conclusions demolidores a què arriba l’economista Josep Oliver en un treball fet per a la Fundació Indústria Sabadell, on retrata què ha passat en el sector els últims vint anys. Catalunya ha anat quedant enrere davant les grans potències manufactureres d’Europa i ha vist recular el pes de la seva indústria sobre el PIB des del llindar del 30% a principi dels anys 80 fins a mínims del 18% el 2012 (que és l’última dada que recull l’estudi, titulat 'La pèrdua de posicions de la indústria catalana en el context europeu').
En els últims deu anys, Catalunya ha perdut un terç del PIB industrial, una mostra que el procés de desindustrialització es remunta a abans de l’esclat de la crisi, tot i que sí que el va aguditzar, segons Oliver. L’ocupació al sector industrial ja s’havia reduït un 7% durant la dècada del 2000, mentre creixia prop de l’1% a les regions més industrials d’Europa. Amb la destrucció accelerada a partir del 2007, Catalunya va perdre 250.000 llocs de treball, una quantitat que fa de l’actual crisi industrial la pitjor dels últims 50 anys. Tot i la lenta recuperació que s’observa aquest any a les fàbriques, amb una lleugera creació d’ocupació, Oliver considera que recuperar l’ocupació destruïda és “impensable” a curt termini si no canvien algunes dinàmiques que vénen d’abans de la crisi. Amb sort, i a un ritme de creixement constant, caldria una dècada per tenir els mateixos efectius a les fàbriques que abans del 2007.
En paral·lel, durant aquest període –i malgrat partir de ràtios similars– les grans regions industrials del continent han mantingut un pes manufacturer molt per sobre [vegeu el gràfic]. La mitjana de les 30 regions més industrials que identifica l’estudi és del 24,5%, cosa que deixa Catalunya molt distanciada dels grans motors. L’estudi només retrata una erosió similar a la catalana en el cas de França.
Una nova frontera, el Rin, separa la primera divisió industrial de la resta de competidors a l’altra banda, sosté el professor Oliver. A l’altre costat no només hi ha Alemanya, sinó també una sèrie d’estats de l’Est (la República Txeca, Eslovàquia i Polònia) que han anat guanyant pes industrial des de la dècada del 2000 i que també són competidors en un escenari més globalitzat que mai. Només cal veure la pugna recent al grup Volkswagen, on Seat i Skoda lluitaven per atreure la fabricació d’un nou totterreny que finalment es produirà a la República Txeca i no a Martorell.
L’estudi assenyala l’origen de la desindustrialització en el moment en què la globalització va agafar dimensió (amb l’acceleració de grans mercats emergents, especialment a l’Àsia). A Catalunya i Espanya es vivia en un període de bonança econòmica que va fer créixer exponencialment els costos, especialment els salarials. “El cost laboral unitari va escalar un 30% entre el 1997 i el 2007, mentre a Alemanya va caure un 14% en el mateix període”, explica el catedràtic d’economia aplicada de la UAB i autor del treball, que afegeix que la productivitat de la indústria catalana va pujar només un 0,7% en els anys precedents a la crisi, cosa que va propiciar la desaparició de fàbriques.
Contenció dels costos
Les conseqüències de l’increment de sous s’han pagat amb els dos últims anys de retallada salarial que han patit els treballadors. Aquest camí ha tocat fons, segons el president de la Fundació per la Indústria Sabadell, Josep Bombardó. Els futurs increments salarials, avisa, hauran d’anar lligats al guany de competitivitat per no repetir errors.
El context globalitzador obliga, de moment, a viure constantment pendents de contenir al màxim tots els costos que afecten la indústria (els energètics i els logístics, especialment) per garantir la seva subsistència, opina Oliver.
Que la recessió hagi passat i es torni a nivells precrisi no és suficient per garantir el futur industrial de Catalunya en un context global, i per això aquest lobi empresarial sabadellenc ha acompanyat l’estudi d’un plec de propostes que farà arribar a les administracions. Rafael Suñol, membre del consell assessor de la fundació, els resumeix: culminar inversions pendents en interconnexions (energètiques i de transport), reduir la regulació i les càrregues administratives, i revisar alguns punts del sistema judicial que no afavoreixen l’activitat de les pimes. Des del punt de vista fiscal demanen afavorir la reinversió dels beneficis per revertir-los en millores a les fàbriques. Suñol també apunta que l’obligació de formalitzar un comitè d’empresa quan se superen els 50 treballadors pot desincentivar el creixement de pimes.
En paral·lel, però, el lobi industrial també fa autocrítica i reconeix que cal que les empreses incrementin la inversió. “Ens falta ambició, ganes de créixer i de ser més competitius”, diu Bombardó, que considera que això passa per col·laborar més. També creu que cal tendir molt més a millorar el valor afegit del que es fabrica a Catalunya, un factor que requerirà més esforços per millorar la qualificació dels treballadors. Conformar-se amb un nivell tecnològic baix a la indústria farà –com ja comença a passar– que els marges empresarials es redueixin i calgui exportar més per ingressar el mateix, reconeix Bombardó.
