28/11/2015

Amb l’excusa dels 1.300 milions

3 min
El ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, i el conseller d’Economia, Andreu 
 Mas-Colell,  En la trobada més recent entre tots dos, el mes passat a Madrid.

Cap d’economiaLa sorprenent naturalitat amb què digerim situacions que fa quatre dies serien inimaginables ha provocat que alguns partits i mitjans de comunicació hagin acceptat, fins i tot amb normalitat, la intervenció dels comptes de la Generalitat.

Inscriu-te a la newsletter Economia Informació que afecta la teva butxaca
Inscriu-t’hi

De la qüestió potser caldria fer-ne una primera lectura purament econòmica. Aquesta és la visió més favorable a la Generalitat, perquè posa en relleu el tracte injust que ha rebut en comparació amb alguns precedents. La segona lectura és més política.

Per fer l’anàlisi econòmica cal tenir present un capítol molt recent i que ha estat poc recordat aquests dies. Es tracta de la manipulació de les xifres de dèficit del País Valencià durant dues dècades. Una manipulació que la Comissió Europea va detectar fa més d’un any i que es va saldar amb una sanció a Espanya l’estiu passat. La multa podria haver estat de 2.000 milions d’euros (la norma fixa que ha de ser del 0,2% del PIB espanyol) però Brussel·les, per un d’aquests estranys motius de la burocràcia europea, la va rebaixar a 19 milions. Sigui com sigui, Espanya va ser multada per haver amagat el dèficit. Quines conseqüències va tenir aquest capítol de cara a l’accés del País Valencià al fons de liquiditat autonòmic? Cap ni una. Tot va seguir igual. En canvi, en el cas de Catalunya, això ha derivat en una intervenció de les finances.

Si seguim desconstruint el que ha passat, cal fixar-nos en alguns detalls. Per exemple, el ministeri d’Hisenda sabia que els 1.300 milions s’havien gastat en anys anteriors. Tant és així que el mateix equip de Cristóbal Montoro va estar negociant amb l’oficina d’estadística europea (Eurostat) perquè els 1.300 milions es poguessin computar en el dèficit del 2013. Tal com va explicar l’ARA en el seu moment, Hisenda ho va intentar perquè aquest criteri s’havia seguit “en ocasions anteriors”. Aquest cop, però, l’Eurostat es va plantar i es va negar a transigir. I llavors Hisenda va fer veure que els 1.300 milions eren una sorpresa.

Lectura política

Deixant de banda que en última instància sempre és Europa qui ha de posar ordre als comptes espanyols, aquests fets deixen en evidència que la intervenció està motivada per qüestions polítiques. No cal ser gaire espavilat per descobrir-ho, però la Generalitat té arguments sòlids per portar el cas als tribunals, com ja ha dit que farà. De totes maneres, aquí és quan arriba la segona lectura, la política.

El govern espanyol no ha hagut de fer res de l’altre món per tenir la Generalitat asfixiada financerament. Simplement, incrementar els requisits per accedir al FLA. Ara potser s’eleva el conflicte als tribunals però, mentrestant, els que no cobren són els proveïdors de la Generalitat (de moment les nòmines no corren perill, afirmen al Govern).

¿De debò no s’havia previst que això podia passar? És cert que el Govern no s’ha constituït i que això potser rebaixa la capacitat de maniobrabilitat política. Però la reacció no podria haver divergit gaire del que estem veient aquests dies. Fa tres anys que la Generalitat es finança exclusivament a través de l’Estat i, per tant, això no és cap sorpresa. ¿Realment no s’havia previst que en els 18 mesos que havien de passar entre la constitució del Govern i la desconnexió l’Estat no collaria financerament la Generalitat?

Això deriva en multitud d’altres preguntes. Si la desconnexió fos demà (havia de ser al cap d’un any i mig) Catalunya necessitaria uns 5.000 milions al mes per pagar-ho tot (pensions, atur, despesa corrent, etc). D’on sortirien? Se suposa que en els 18 mesos previstos es crearia la Hisenda catalana. Això és senzillament impossible. Segons el Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), la Hisenda catalana necessitaria una plantilla d’entre 7.000 i 8.000 treballadors per complir els estàndards europeus (actualment n’hi ha una mica més de tres centenars). Impossible reclutar-los en tan poc temps, encara que només en calguessin 4.000. Aquesta i altres dificultats van fer que el mateix CATN no preveiés un trencament amb la Hisenda espanyola, sinó un procés negociat.

La reacció de Mas-Colell

Des de l’òptica econòmica, la sensació és que tot ha quedat enlaire i que l’única esperança per fer avançar el procés era obtenir una majoria prou gran per forçar Espanya a permetre la celebració d’un referèndum, potser amb la intercessió d’Europa. Però de referèndum no n’hi haurà (només Podem el defensa) i el castell de cartes trontolla per tot arreu. Potser és per això que el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, ha estat dels primers a aixecar la veu.

stats