Els mateixos problemes set anys després

BarcelonaDes de l’inici de la crisi s’han repetit les crides de tots els sectors i colors de la política i l’economia defensant la necessitat d’una reforma profunda del sistema productiu espanyol. La crisi, es deia, havia de servir per rectificar. El model de creixement basat en la pobra formació, la baixa competitivitat i els desequilibris exteriors va quedar àmpliament qüestionat i, aparentment, desterrat per sempre més.

El govern socialista de Zapatero fins i tot va aprovar, l’any 2011, una llei de l’economia sostenible, amb el canvi de model estructural com a principal objectiu. Després van venir les reformes laborals i, molt recentment, la reforma fiscal del govern popular de Rajoy. Però, malgrat aquestes polítiques, ara que l’economia espanyola torna a créixer, rebroten algunes mancances d’abans de la crisi.

“D’aquesta crisi o en sortim més alemanys o no ens en sortirem”, vaticinava l’economista Josep Oliver en una entrevista a aquest diari l’any 2011, en referència a la capacitat exportadora de la primera economia europea. A primera vista, les últimes dades sembla que van anar en aquesta direcció. El 2014 les exportacions van marcar un rècord històric tant a Catalunya com a Espanya. I la tendència s’ha mantingut aquest inici del 2015 (millor a Catalunya que al conjunt d’Espanya, en aquest cas). Però com que, al mateix temps, el consum intern està creixent, les importacions estan augmentant a tota velocitat i el dèficit comercial (la diferència entre el que s’importa i el que s’exporta) marca rècords. El del 2015 ha sigut el febrer amb una balança negativa més elevada des de l’inici de la sèrie històrica, l’any 1971.

El repunt del dèficit comercial desperta alertes entre els que l’interpreten com a símptoma d’una de les malalties cròniques de l’economia espanyola: la dependència de les importacions. “Cada vegada que l’economia creix, importem més del que exportem”, explica Jordi Sevilla, exministre d’Administracions Públiques. “Bona part de les exportacions les aconseguim a base d’importacions”, apunta Antonio González, ex secretari general d’Ocupació del govern espanyol. L’exemple clàssic és el de l’automòbil: “A més de l’energia que consumim, de tots els components que necessitem per fabricar un cotxe, una bona part els hem d’importar, i en la majoria de casos l’enginyeria també”. Per tant, quan l’economia espanyola funciona, depèn de l’exterior.

“Si continuem així, estem condemnats al dèficit crònic”, augura Jesús Palau, d’Esade. La causa: la falta de competitivitat del sector industrial. Aquests tres experts coincideixen a criticar que els guanys de productivitat s’hagin fet bàsicament a través de la reducció del nombre de treballadors i de salaris. “Hem augmentat competitivitat reduint costos laborals, però no hem augmentat la productivitat”, alerta Palau. I qui troba feina està abocat a la precarietat, tal com denuncia José García Montalvo, de la UPF.

Per la seva banda, Antonio González creu que la balança comercial negativa demostra que no s’han fet els canvis estructurals corresponents. A parer d’aquests experts, una de les claus per solucionar-ho és l’educació. “Cal més formació perquè és una de les causes de la baixa productivitat”, defensa. Fa pocs dies l’OCDE alertava de l’alt percentatge de ni-ni a Espanya, un 23% dels joves, i de la necessitat d’aprofundir en la formació professional, que encara està molt lluny dels nivells de països com Alemanya, on una de cada cinc persones entre 20 i 45 anys té un títol de formació professional.

Recaptació fiscal insuficient

Aquest desequilibri en la balança comercial ve acompanyat per l’altre gran dèficit històric que arrossega l’economia espanyola, el fiscal. L’any passat Espanya va gastar 60.500 milions més dels que va ingressar: el dèficit més alt de l’eurozona, només superat per Xipre. “Malgrat que som en els anys de més recaptació d’impostos i de retallades en la despesa pública, encara no ingressem més del que gastem”, diu Palau. Si a aquestes dues balances negatives s’hi suma el deute extern de l’Estat, que a principis d’any supera el 160% del PIB, la situació es complica. Aquí és on González posa l’accent: “No em preocupa que gastem més que abans de la crisi, em preocupa si podem finançar-ho”.

Jordi Sevilla alerta que, si no s’inverteixen aquestes balances, “no es podrà pagar el deute i Espanya continuarà sent vulnerable al que passi als mercats internacionals”. González recorda que la despesa pública espanyola encarà està per sota de la mitjana europea. “El problema és que la recaptació fiscal és insuficient”.

Tant Palau com González creuen que reduint els “forats fiscals” que arrossega el sistema aquesta balança s’invertiria i la despesa pública podria reconduir-se. “És sorprenent que amb unes figures fiscals similars a les de la resta d’Europa la nostra recaptació en impostos estigui molt per sota de la mitjana”, diu González.

Així doncs, coincideixen que l’economia espanyola presenta les mateixes característiques estructurals que abans de la crisi. “I, vista la direcció de les reformes -segons Palau-, no deixarem d’arrossegar-les”.

El camí per abandonar aquestes mancances és clar per als experts consultats: invertir en recerca per donar valor afegit als productes exportats, aconseguir una població més formada, rebaixar el cost de l’energia i fer créixer els ingressos públics per poder sortir de l’endeutament. Una radiografia pràcticament calcada de la de fa set anys.