FINANCES
Economia 12/06/2016

La nova bèstia negra de la banca

La semidesconeguda CIC exerceix l’acusació del cas Bankia i acorrala el Banc d’Espanya i la CNMV

Albert Vidal
4 min
Gonzalo Postigo, president de la CIC, va començar a treballar com a meritori a la CAI quan només tenia 14 anys.

Barcelona“Volem saber la veritat”. Ho diu Gonzalo Postigo, aragonès de posat seriós i president de la Confederació Intersindical de Crèdit (CIC), una entitat sindical que en els últims dies ha acaparat titulars de la crònica judicial financera. D’una banda, han avisat el Banc d’Espanya que en qüestió de dies presentaran una demanda davant la Fiscalia Anticorrupció en què acusen el supervisor de prevaricació per no haver frenat l’aposta pel totxo del sector financer espanyol en els anys de la bombolla. De l’altra, exerceixen l’acusació popular en el cas de la sortida a borsa de Bankia en un cas que aquesta setmana ha fet un salt transcendental: han demanat la imputació de dirigents del Banc d’Espanya i la CNMV per no impedir l’engany que, segons el Suprem, van patir els accionistes.

Inscriu-te a la newsletter Economia Informació que afecta la teva butxaca
Inscriu-t’hi

Tot plegat ho mou un sindicat amb prop de 10.000 afiliats i 400 delegats, el quart en representació en el sector de les caixes a Espanya, que a més està ara enmig de les negociacions d’un nou conveni col·lectiu al sector. “Se suposa que hem de saber dret laboral i hem acabat sent cum laude en dret penal”, sospira Postigo, que va ser a Barcelona aquesta setmana. La CIC potser no havia tingut mai tanta repercussió mediàtica, i el fet que això els hagi arribat després de l’escàndol per la presumpta extorsió continuada de Manos Limpias i Ausbanc aixeca unes suspicàcies a les quals Postigo no té inconvenient a respondre.

Ficció comptable a Bankia

“L’únic que ens interessa és trobar els veritables responsables del que va passar”, afirma el president d’aquesta federació sindical, que inclou tretze entitats. Segons la seva opinió, les responsabilitats van molt més enllà de la mala gestió dels antics gestors de les caixes d’estalvis i de Bankia. “La sortida a borsa de Bankia va ser una ficció comptable, com expressen els inspectors i pèrits judicials del Banc d’Espanya”, explica. “I nosaltres entenem que a la cadena de comandament del Banc d’Espanya tenien aquella informació, per això busquem els responsables”, afegeix.

La CIC s’ha trobat com a primera acusació popular en el cas Bankia després que UPyD, que va iniciar el procés, se’n retirés. Per fer la seva funció, el sindicat va contractar l’excandidat de la formació política Andrés Herzog perquè seguís exercint la tasca d’advocat en el cas. A l’espera que el cas segueixi avançant, Postigo té clara la seva visió de què va passar a l’entitat que van presidir primer Miguel Blesa i després Rodrigo Rato. “A Bankia va passar el mateix que a les caixes però d’una manera més brutal: la concessió de productes de risc sense cap rigor tècnic”, diu.

Per a Postigo, la sortida a borsa de Bankia amb informació falsa va ser una “operació d’Estat” en què l’objectiu era evitar que una entitat sistèmica (la quarta més gran d’Espanya) caigués. “Podia haver causat seriosos problemes a l’Estat”. Segons aquest sindicalista, el govern coneixia quina era la situació real de Bankia. “Ho sabien sense cap mena de dubte”, diu. “Per això [l’exvicepresidenta econòmica del govern de Zapatero, Elena Salgado] va estirar l’Íbex-35 perquè li donessin suport”, afegeix. Sobre el multiimputat Rodrigo Rato, és contundent: “El seu pare ja va estar a la presó per delictes econòmics i la sortida a borsa era per a ell una fugida endavant”.

Tampoc no deslliura de les seves acusacions la CNMV: “Segurament es va refiar del que li deia el Banc d’Espanya i no ho hauria d’haver fet”.

Aquest sindicalista no ignora que el supervisor espanyol ja ha sigut absolt dues vegades per la sortida a borsa de Bankia, però es mostra confiat: “En aquells casos no hi havia la informació que tenim ara”.

Però si per a Postigo és greu el que va passar a Bankia, no ho és menys el que va passar amb les caixes, avui pràcticament extintes a Espanya. Per entendre-ho, potser cal donar una ullada a la seva biografia.

L’adéu a les caixes

Postigo va començar com a meritori a la Caja de Ahorros de la Inmaculada, la CAI, l’any 1977. Tenia aleshores 14 anys. Com tants altres treballadors de la banca de la seva generació, mai no es va llicenciar. “Vaig fer dos cursos d’econòmiques, però en morir el meu pare em vaig haver de fer càrrec de la meva família”, explica. En el seu cas, admet, l’ascensor social va ser la CAI.

Quan mira enrere, Postigo lamenta que l’obra social de moltes entitats s’hagi volatilitzat i s’hagi perdut una certa manera de fer. “Ara hi ha molta pressió, s’ha perdut la companyonia i la imatge social és molt dolenta”, reflexiona. Tot es va perdre quan va esclatar la crisi, que va enganxar de ple les caixes.

Segons la CIC, el Banc d’Espanya no va fer res per frenar l’eufòria immobiliària. “Allò era una bombolla claríssima i, amb una bombolla, qualsevol economista de nivell sap que el que cal fer és punxar-la com més aviat millor”, diu.

Com a culpables d’allò assenyala els exgovernadors Jaime Caruana i Miguel Ángel Fernández Ordóñez: “El Banc d’Espanya tenia l’obligació, per llei, d’avisar, sancionar, inhabilitar o fins i tot intervenir una entitat o retirar-li la llicència”, diu. “Tenia potestat per fer-ho sense més”, insisteix.

Postigo, que sap que els processos judicials seran llargs, acaba amb una sentència que sona a avís: “És evident que Caruana i MAFO van ser imprudents. Ara cal veure si també van delinquir”.

stats