EL DEBAT DE LES PENSIONS

A quins partits voten els jubilats?

El repartiment de les retallades reflecteix les desigualtats d’influència entre generacions

En pocs anys, tant a Espanya com a Catalunya hem assistit a una transformació molt important del sistema de partits. En tots dos casos les línies de fractura han sigut múltiples, però n’hi ha una que, especialment en el cas espanyol, destaca clarament per sobre de totes les altres: la generacional.

Si el tradicional bipartidisme espanyol s’ha esquerdat ha sigut, bàsicament, per un canvi profund en el comportament electoral dels sectors més joves. La gent gran ha mantingut els seus patrons de vot bàsicament estables. Així, els nous partits -i singularment Podem o, a Catalunya, la CUP- es nodreixen en bona mesura de vot jove, mentre que els partits vells mantenen uns nivells de suport molt elevats entre la població d’edat més avançada. De fet, el PP no passa del 8,5% entre els menors de 25 anys, i supera el 33% entre els majors de 65. El PSOE manté un patró similar: es queda per sota del 10% fins als 34 anys, i supera el 20% a partir dels 50. El PSC i, de manera menys marcada, Junts pel Sí (en bona mesura per l’efecte de CDC) repeteixen aquest patró. Entre les raons, en podem citar dues: d’una banda, és més difícil canviar de vot a mesura que la gent es va fent gran i, de l’altra, els nous partits han tingut candidats i perfils clarament enfocats a les generacions més joves.

L’abstenció és juvenil

Però, a més, en els últims anys s’ha produït un altre canvi: l’abstenció, que tradicionalment era més elevada entre la gent més jove i la més gran, i més baixa en edats intermèdies, ha anat concentrant-se entre la població jove i reduint-se entre els més grans. A Catalunya, segons el CEO, a les últimes eleccions al Parlament es van abstenir més del 33% dels menors de 25 anys, i en canvi no més del 12% dels majors de 50 i dels majors de 65. A Espanya el patró és el mateix, per bé que una mica menys acusat.

Bàsicament, això pot explicar-se per dos motius. D’una banda, l’increment de l’esperança de vida ha fet que els més grans de 65 anys siguin, cada cop més, sectors plenament actius socialment. De l’altra, hi ha un fet particular: ha anat arribant als 65 anys la generació dels nascuts al voltant del 1950, que van viure en la seva joventut els intensos anys del tardofranquisme. Aquesta generació ha estat, des de llavors, més implicada en política que les que la van precedir i també que les més joves. Avui, de fet, els més grans de 65 anys representen al voltant del 25% del cens electoral, però atesos els seus baixos nivells d’abstenció, entre els votants efectius superen el 30%.

Això, òbviament, no és aliè a algunes decisions de política social i econòmica que s’han pres els últims anys, especialment a escala estatal. Els partits al govern són conscients de quins són els seus suports electorals, i tenen força incentius per mirar de satisfer-los i mantenir el seu suport. Quan els governs han de decidir sobre qui carreguen més el pes de la crisi, la capacitat d’influència política de cada sector social és molt rellevant. Probablement per això la pèrdua de poder adquisitiu i l’empobriment han sigut molt més acusats entre aquells sectors que, ja de partida, tenien rendes més baixes. Els sectors de rendes més altes tenen molts mecanismes d’influència social i política per protegir els seus interessos.

Però aquesta no és l’única font de desigualtat en el repartiment de la càrrega de la crisi: també n’hi ha una de generacional molt evident. Entre el 2007 i el 2015, com apunten totes les dades de l’INE i l’Eurostat, la proporció de població sota el llindar de la pobresa ha crescut molt entre els sectors més joves (i, per extensió, entre els infants) i, en canvi, s’ha mantingut o ha tendit fins i tot a disminuir entre la gent gran.

Evidentment, entre els pensionistes hi ha desigualtats molt importants i, especialment en el cas de les pensions no contributives, situacions de pobresa i exclusió social que no s’han corregit. Però de mitjana, si hi ha un sector de la societat que ha estat especialment afectat per les retallades socials, l’atur, la precarietat, els salaris baixos i la pèrdua de poder adquisitiu, no és el dels pensionistes sinó el de la població jove. Aquesta tendència, que té com a conseqüència un increment preocupant de la pobresa infantil, sovint s’ha compensat dins de les famílies. És habitual trobar famílies senceres vivint de la pensió dels avis, l’única font estable d’ingressos. Una mostra més de com la política electoral i les decisions de política econòmica estan estretament lligades, probablement en una relació recíproca.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT