La recompensa és el viatge

BarcelonaSteve Jobs, poc abans que el primer ordinador Mac arribés al mercat, es va dirigir als seus col·laboradors més íntims i els va dir unes paraules màgiques: "El viatge és la recompensa". Una frase que arribava després de duríssimes jornades de feina que van permetre la creació d'un producte del qual tothom se sentia orgullós. Et sona, Ignasi? Vas arribar al diari a principis de novembre del 2010. Eres molt jove -no havien arribat encara els trenta, ni aquella festa tan fantàstica que vas organitzar per celebrar-los-, però el teu currículum no deixava cap espai per al dubte: coneixies l'ofici, sabies què era treure notícies i tenies la il·lusió necessària per encetar un projecte tan ambiciós com ho era l'ARA poques setmanes abans que nasqués.

Tots tenim una imatge al cap quan pensem en tu: un Ignasi somrient que, amagat entre tones de papers, diaris, teletips i llibres, es passava la tarda escrivint i repassant els seus textos. No vas trigar gens a convertir-te en el catalitzador d'alegria en una redacció que amb prou feines tenia temps per aturar-se a pensar. Com escrivia Santiago Segurola sobre Enric González -sempre t'agradava dir que tenies algun llibre seu dedicat-, sabies com entrar en un diari, amb aquella barreja d'elegància i confiança.

A les redaccions s'hi crida i s'hi riu. Resulta complicat recordar una conversa que ressonés al diari, una broma que aturés els teclats, en la qual no participessis. Et consideràvem l'ànima de l'equip. No calia obrir els ulls per saber que hi eres, per detectar que n'estaves preparant alguna. Un periodista d'aquells que aixequen el telèfon, que no els fa por afrontar les notícies, ni les seves conseqüències, ni aquelles trucades que sempre arriben a les redaccions per mirar de condicionar els continguts.

Eres tan periodista que vas aguantar menys d'un mes quan vas passar a l'altra banda de la professió per treballar a la conselleria d'Empresa i Ocupació. Ens trobaves a faltar i, de fet, qui més et trobava a faltar va ser el diari. Per sort, al cap de res ja tornaves a ser aquí, amb la teva Fanta de llimona a la mà i amb la mirada trapella de qui sap que els dijous acaben millor a La Bella Napoli, al Zian i al Manhattan que no pas arribant a casa sense haver sopat i sense haver rigut amb els companys.

El primer cop ens va agafar desprevinguts, incrèduls, i ens vam haver d'acostumar a les teves absències, que superàvem com podíem després de la ressaca de l'inoblidable Nassi style, un vídeo que ja ha fet la volta al món. Te'n vas sortir -no vam dubtar mai que ho faries- i tot just començava a fer calor quan ja et tornàvem a tenir aquí, batallant amb les notícies i exhibint la professionalitat de sempre. La mateixa professionalitat que, com ens passa sovint, fa que preferim estar 12 hores a la redacció en lloc de només ser-n'hi 10.

El segon cop, esclar, va ser complicat d'assimilar. Una injustícia tan flagrant que només la vam pair gràcies a les teves immenses ganes de lluitar, de viure, de sobreposar-te a les dificultats. Tornarem a lluitar i tornarem a vèncer, escrivies quan parlaves de la malaltia. La teva aparició a la festa del tercer aniversari del diari és, segurament, el millor exemple de la teva actitud: una inesgotable força per tirar endavant a pesar de tot. Aquest esperit de lluita és el que intentarem copiar per fer el diari sense tu, una tasca que ara s'endevina complicada.

Deixes enrere companys i amics que ja no t'oblidaran mai. Cada edició del diari procurarem fer-la a la teva manera, és a dir, perseguint notícies i minimitzant qualsevol possibilitat d'errada. El viatge, ho saps bé, és la recompensa. I la nostra és haver pogut estar amb tu durant tots aquests anys d'una aventura que ja no serà el mateix.

La redacció de l'ARA