04/11/2015

En record de Joaquim Muns

3 min
Joaquim Muns va ser director executiu de l’FMI entre el 1978 i el 1980 i també va ocupar càrrecs al Banc d’Espanya.

Catedràtic UpfJoaquim Muns (1935-2015) ens ha deixat. Va ser professor d’organització econòmica internacional a la Universitat de Barcelona i predecessor meu al consell de govern del Banc d’Espanya. Jo també vaig fer dret i economia com ell i com Francesc Granell, que va ser el seu ajudant de càtedra a la Facultat d’Econòmiques. Tots tres avui col·legiats de mèrit del Col·legi d’Economistes de Catalunya. Fins aquí les comparatives i proximitats.

Inscriu-te a la newsletter Economia Informació que afecta la teva butxaca
Inscriu-t’hi

Muns comptava amb un molt destacable currículum, que, com sol passar en aquest país, aflora sobretot amb la necrològica. Es tractava d’un economista força rigorós i ortodox. Amant de la lectura setmanal de The Economist (aquí de nou coincidíem), que ell guardava amb fervor des de feia un munt d’anys, i dels informes de diversos organismes internacionals, col·lecció que va arribar a editar, procurava estar al dia del que passava al món. Ja darrerament, amb importants problemes de visió, acudia regularment als canals internacionals de ràdio i televisió per a saber l’última derivada de la situació econòmica internacional.

Jo l’anava a veure cada mes, ja fos per dinar en un restaurant del seu barri o fer un cafè a casa seva. Li agradava mostrar-me la vitrina amb les distincions i els seus viatges. Estava molt orgullós del que havia aconseguit a la seva carrera professional. Recordava sovint la seva procedència humil i l’esforç dels seus pares en el seu estudi. Sabia que de directors executius a l’FMI n’hi havia hagut molts, però ell era l’espanyol, i ho destacava.

El premi d’Economia Juan Carlos I va ser una distinció de fi d’etapa al Banc d’Espanya, del qual es queixava que retribuïa poc, que exigia molt i que li generava incompatibilitats, sense meritar cap pensió ni liquidació. Li agradava saber què passava als debats del consell de govern al qual jo ara assistia, i que havia de comentar-li amb eufemismes per no violar la confidencialitat.

Les seves classes no eren brillants, pel to i manera amb què les dictava, però eren d’una contundència absoluta: ho sabia tot, fins als mínims detalls que es recollien perfectament en els apunts. Recordo d’aquella època que, a una de les entrades dels grisos empaitant els estudiants reivindicatius (aquí destacava sobre manera Antón Costas, avui president del Cercle d’Economia), a Muns el van deixar sagnant amb un cop de porra en una classe que donava al seminari de la seva càtedra. La policia va entendre que ell havia refugiat els estudiants revolucionaris que s’amagaven. Era fals.

Del seu passat polític no li agradava parlar-ne, tal era la degradació que ell deia observar en la classe política, que ell volia de gent il·lustrada; en particular es queixava dels de casa nostra i especialment amb el procés secessionista. Sempre vaig pensar que era d’Unió; he sabut avui que era de Convergència, fet que potser explicava que estigués tan disgustat amb l’estat actual de les coses.

Joaquim Muns mil·limetrava els articles que escrivia: els repassava i hi invertia moltes hores. M’agradava llegir-los; sempre n’aprenia coses, tot i que li criticava, quan ens vèiem, que feia més rondos que xuts a porta. De la cortesia inicial pel meu predecessor al consell del Banc d’Espanya, vaig passar a l’estima. Estima que mereix una persona gran, treballadora i que havia lluitat per aconseguir el que tenia. Descansi en pau.

stats