THE NEW YORK TIMESMentre Espanya s'anava acostant a la crisi immobiliària i bancària que ha provocat el rescat dels bancs, els líders financers espanyols en llocs influents majoritàriament van restar importància a les preocupacions que suggerien que alguna cosa podia acabar malament.
L'optimisme dels homes del banc central espanyol que van ocupar càrrecs importants al Fons Monetari Internacional (FMI) recorda l'actitud de funcionaris dels Estats Units que no van saber interpretar la força del col·lapse immobiliari de fa uns anys, que va acabar malmetent els bancs i l'economia. I posa de manifest les complicacions que poden sorgir quan funcionaris del govern assumeixen rols de vigilància en agències internacionals que avaluen les polítiques de què ells mateixos han estat responsables.
Els mals d'Espanya s'han convertit ara en part essencial dels sagnants problemes financers d'Europa. El banc hipotecari més important del país -Bankia- ha fet fallida, i els líders europeus van de bòlit per evitar que la crisi continental s'estengui encara més.
"L'FMI hauria de pressionar molt més alguns països perquè es reformin", suggereix Jonathan Tepper, de Variant Perception, una empresa de recerca radicada a Londres i que el 2009 ja va publicar un dels primers informes que alertaven que els bancs espanyols tenien problemes greus. "A Espanya hi han arribat força tard".
Des de les seves talaies privilegiades, primer al Banc d'Espanya i després com a màxims executius de l'FMI que assessoraven el risc bancari global, els senyors José Viñals i Jaime Caruana ocupaven posicions immillorables per fer sonar les alarmes sobre la imminent debacle bancària.
Però en una conferència de premsa a Washington l'abril del 2010, quan alguns analistes ja alçaven banderes vermelles sobre les debilitats dels préstecs immobiliaris espanyols, Viñals -que havia agafat el relleu de Caruana feia un any- repartia certeses. El sistema bancari espanyol era "essencialment robust", deia, i les seves necessitats d'efectiu, "molt minses". Un any després, mentre la crisi bancària no oferia cap indici de millora, Viñals, un cop més, va pregonar la calma i va explicar que el pànic dels mercats que havia propiciat els rescats d'Irlanda i Portugal no infectaria Espanya.
Tampoc Caruana va ser gaire més clarivident. Posat contra les cordes en una roda de premsa de l'FMI el juliol del 2008 sobre la caiguda dels preus de l'habitatge a Espanya, va reconèixer que hi podria haver pèrdues en préstecs. Però va afegir: "El sistema financer espanyol hi pot fer front i està degudament capitalitzat".
No és que l'FMI no estigués parant atenció. Primer amb Caruana i després amb Viñals, els economistes d'aquesta organització van generar milers de pàgines d'anàlisis que anaven relatant, en temps real, la irreconduïble crisi bancària espanyola. L'FMI diu que ells no són reguladors i que els seus economistes i funcionaris van avisar amb temps i sovintejadament de la necessitat que Espanya i Europa adrecessin els seus problemes bancaris.
A l'hora d'avaluar els riscos financers mundials Viñals va subratllar els reptes que afrontaven les caixes d'estalvis i va donar suport a les tasques dels seus antics col·legues al Banc d'Espanya per reordenar el sector -com per exemple la fusió de set caixes per formar Bankia el 2010-, si bé sovint els animava que acceleressin el procés.
És evident que els funcionaris espanyols van ser lents a l'hora de reconèixer la fondària del problema.
A principis del mes de maig Rodrigo Rato, aleshores president de Bankia, va explicar als periodistes que el banc estava en una situació de "gran robustesa, tant pel que fa a la solvència com a la liquiditat". Fins i tot després del rescat d'aquest banc, uns dies més tard, el ministre d'Economia espanyol va assegurar que no caldrien més de 15.000 milions d'euros de fons públics per sanejar els bancs.
Caruana i Viñals, que no van voler fer declaracions per a aquest article, no van ser els únics funcionaris del govern que van fer el salt de Madrid a la seu central de l'FMI a Washington.
El més prominent, de llarg, va ser Rato, ara més conegut pels seus dos anys desastrosos al timó de Bankia. El 2004 va ser elegit màxim dirigent de l'FMI després de guanyar-se un gran prestigi general pels seus vuit anys de supervisor de la gran empenta de creixement d'Espanya, com a ministre d'Economia.
Fins a abandonar el Fons, tres anys més tard, Rato era més conegut per cantar les lloances del miracle econòmic d'Espanya -un miracle que, en gran part, es basava en els ingressos vinguts del sector immobiliari per generar creixement i equilibrar pressupostos- que per qüestionar-ne la sostenibilitat.
Ell es considerava el pare intel·lectual d'aquest miracle. Rato tampoc ha volgut ser entrevistat per a aquest article.
