Publicitat
Publicitat

EL DEBAT DE LES PENSIONS

Els tres sistemes que hi ha al món per garantir les jubilacions

Cap dels models assegura que en el futur no hi hagi fissures

El sistema de pensions espanyol segueix el model de repartiment, però no és l’únic que existeix. Hi ha altres fórmules, com la capitalització i el model mixt, que s’apliquen en altres països per finançar les pensions. I cada un d’aquests models té el seu propi mecanisme d’ajustament en cas que hi hagi desviacions entre ingressos i despeses.

El model espanyol es basa en el fet que els treballadors en actiu paguin cotitzacions per cobrir les pensions a les quals s’ha de fer front a cada moment. I els mecanismes d’ajust que anivellen les diferències són l’índex de revalorització i el factor de sostenibilitat que des de l’última reforma, ara fa tres anys, desvinculen la pujada de les pensions de la dels preus i ajusten l’import inicial.

Tres models, tres problemes

El model de repartiment va lligat a un principi de solidaritat, amb aportacions obligatòries i prestacions definides, que el converteix en un sistema eminentment públic, regulat per l’administració. Això, però, pot tensionar els comptes estatals en situacions com l’actual, en què la crisi i l’envelliment de la població han malmès el mercat laboral i, de rebot, les arques de la Seguretat Social. És el model més utilitzat a Europa, tot i que la majoria de països l’alternen amb altres opcions, com la possibilitat de tenir plans privats.

De fet, ni Espanya ni Europa són els únics indrets on es pateix per fer sostenibles les pensions. La resta de sistemes tampoc acaben de resoldre sense fissures un model de protecció social que genera una despesa multimilionària cada any.

En el model de capitalització individual, cada ciutadà té un compte on es dipositen les seves cotitzacions. Aquests diners es capitalitzen i generen una rendibilitat. Per tant, quan aquest ciutadà es jubila cobra el que havia aportat i la rendibilitat que ha generat durant aquest temps. És un sistema bàsicament privat, i la gestió d’aquests diners recau sobre diverses entitats administradores. Per això, segons els experts, en aquest model és bàsic assegurar l’estabilitat de les empreses privades que el gestionen; i els més crítics qüestionen que tot aquest volum de diners tindria efectes millors en mans públiques.

El sistema mixt és el més obert. Combina les aportacions de l’estat, les que fa cada treballador de manera voluntària a través de plans individuals i també les que fan les empreses. Es tracta, doncs, d’un sistema publicoprivat que inclou més actors socials que els altres models.

Però com s’organitza cada país? Segons l’índex que elabora anualment la consultora Mercer -especialitzada en pensions-, Holanda, Austràlia, Suècia i Suïssa són els països on el sistema de pensions va funcionar millor l’any passat, tant pel que fa als ingressos i les despeses com pel que fa a la sostenibilitat del model. Però no hi ha sistemes en funció dels continents i els models s’alternen. La tendència més homogènia es veu als països llatinoamericans. A l’Amèrica Central i Sud-amèrica el sistema que s’imposa és el privat i obligatori, és a dir, el de capitalització. Xile l’aplica des del 1981, en substitució del sistema de repartiment, que va quedar anul·lat.

Més endavant, durant els anys 90, Costa Rica, Mèxic, Colòmbia, el Perú, la República Dominicana o l’Uruguai també van adoptar aquest model. A l’Amèrica del Nord, els Estats Units i el Canadà han optat per un sistema mixt, que cobreix les famílies més vulnerables amb un mecanisme de solidaritat, mentre que la resta de ciutadans fan aportacions a títol individual que recupera quan es jubilen.

Europa prefereix repartir

A Europa el sistema de capitalització no arriba fins a la dècada dels 2000, i tot i així el mètode de les aportacions individuals, privades i obligatòries, només ha quallat, en el sentit més estricte, als països de l’Est, com els balcànics.

El Vell Continent prefereix en gran mesura el model de repartiment; això sí, amb diferents graus i diverses varietats que el complementen en cada país. Al nord, tot i que es manté la base del principi solidari també es fomenta la capitalització. D’aquesta manera, Dinamarca, Finlàndia, el Regne Unit, Holanda o Suècia ofereixen la possibilitat d’escollir entre el sistema públic de repartiment o fer aportacions també a un sistema privat.

Al sud d’Europa, en canvi, predominen els sistemes de repartiment en el seu sentit més estricte. A Espanya, Grècia, Itàlia o Portugal, totes les aportacions depenen del sistema públic. Tot i així, els ciutadans també tenen l’opció de contractar un pla de pensions privat -al marge del sistema- a través dels bancs o de les asseguradores.

Els models de pensions es difuminen encara més al centre d’Europa. A Alemanya les empreses també fan aportacions a les reserves i a França el model de repartiment, com a sistema públic i obligatori, conviu amb una part important també d’aportacions privades.

Les opcions, doncs, són tan diverses com les circumstàncies de cada país. La consultora Mercer remarca que no hi ha un model perfecte que es pugui aplicar de manera universal a tot el món, ja que “cada sistema ha evolucionat durant dècades a partir de les circumstàncies econòmiques, socials, culturals, polítiques i històriques particulars de cada país”.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT