Publicitat
Publicitat

La vaga general del 29 de març, la vuitena de la democràcia

De les set anteriors, cinc van ser aturades de 24 hores (el 1985, 1988, 1994, 2002 i 2010), una de només mitja jornada laboral (el 1992) i una altra d'una hora (1978)

La vaga general anunciada aquest divendres per CCOO i UGT contra la reforma laboral per al proper 29 de març és la vuitena que s'ha convocat a Espanya durant l'etapa democràtica.

De les set anteriors, cinc van ser aturades de 24 hores (el 1985, 1988, 1994, 2002 i 2010), una de només mitja jornada laboral (el 1992) i una altra d'una hora (1978).

Entre el 1976 i el 1977, a l'inici de la democràcia, es va produir un increment elevat de la conflictivitat laboral en els punts més industrialitzats de l'Estat, especialment a Catalunya, Madrid i País Basc. No obstant això, va caldre esperar fins al 1985 perquè els sindicats majoritaris convoquessin la primera vaga general de 24 hores.

5 d'abril del 1978: aturada europea d'una hora

En plena transició, UGT i CCOO es van sumar a la convocatòria europea feta per la Confederació Europea de Sindicats (CES) per protestar contra la desocupació. Durant una hora, en 28 països es va viure una eurojornada de protesta contra el problema de l'atur, amb un registre del 5% a Europa.

20 de juny del 1985: la primera vaga general de jornada completa

Aquesta va ser la primera jornada completa de vaga general contra el govern presidit per Felipe González (PSOE), convocada per CCOO i altres forces minoritàries en contra de la llei de pensions, que entre altres qüestions augmentava el període de càlcul de les pensions de 2 a 8 anys.

Pels dirigents sindicals la vaga, seguida per quatre milions de treballadors arreu d'Espanya, va ser un gran èxit. L'executiu espanyol, en canvi, va assegurar que havia regnat la normalitat excepte en determinades zones industrials, i va reduir a un milió el nombre de participants.

La jornada va transcórrer en calma encara que amb coaccions i incidents aïllats i van ser detingudes més de 80 persones com a presumptes integrants de piquets violents.

El cost per a l'economia espanyola va ser d'uns 30.000 milions de pessetes, segons xifres oficials, al qual caldria sumar uns 4.000 milions en pèrdues de salaris del milió de treballadors que va secundar la protesta.

14 de desembre del 1988: clam en contra de la retirada del pla d'ocupació juvenil

Més de set milions de treballadors van seguir una aturada general per la retirada del pla d'ocupació juvenil i en contra de la política econòmica de l'executiu espanyol de Felipe González. Aquesta convocatòria s'ha convertit en una de les de més repercussió en la història laboral espanyola recent, ja que la majoria de treballadors la va seguir les 24 hores.

També va significar el trencament dels nexes forts entre UGT i el PSOE, un fet que va motivar un seguiment superior a la vaga del 85. El govern espanyol va fer marxa enrere amb les mesures impulsades i es va produir l'anomenat "gir social".

La vaga va ser seguida per més del 90% dels treballadors, segons els sindicats, però el govern espanyol va rebaixar la xifra a escassament per damunt del 50%. Hi va haver pocs accidents, però unes vint persones van resultar ferides i unes quaranta més detingudes. El cost de l'aturada es va estimar en uns 400.000 milions de pessetes.

28 de maig del 1992: mitja jornada en contra de la retallada de les prestacions d'atur

En aquesta ocasió, la vaga va ser de només mitja jornada –excepte a Múrcia i Balears, que va ser de 24 hores– i es va convocar per demanar la retirada del decret que retallava les prestacions per desocupació i del projecte de llei de vaga, a més de reclamar la reindustrialització d'Espanya.

L'aturada, que no va registrar incidents greus, va tenir un seguiment desigual i es va saldar amb la detenció de seixanta persones, i vint més van resultar ferides.

Mentre que el govern va situar la participació en un 34,6%, pels sindicats UGT i CCOO la jornada va ser un èxit històric, i la CEOE la va qualificar de rotund fracàs.

La patronal va xifrar el cost de l'aturada en 30.000 milions de pessetes.

27 de gener del 1994: crit en contra de la reforma laboral de Felipe González

Les retallades en els drets socials adquirits pels treballadors i la reforma del mercat de treball van motivar una jornada d'aturada general a principis del 1994. Els sindicats van elevar la participació fins a un 90% dels treballadors, mentre que l'executiu espanyol la va rebaixar fins al 30% i la patronal, fins al 26%.

El nombre d'aturats en aquells moments se situava en els 3.545.950, enfront dels 11.877.270 d'ocupats.

La jornada, en què es van registrar 26 ferits i 118 detinguts, va respectar els serveis mínims a la majoria dels sectors, com sanitat, transport, educació i els diferents subministraments.

Malgrat l'elevat seguiment de la jornada, l'executiu espanyol va decidir mantenir la reforma laboral.

20 de juny del 2002: rebuig a la rebaixa de la protecció a la desocupació

Els sindicats majoritaris, CCOO i UGT, van convocar una jornada de vaga general en contra de la reforma de la protecció per desocupació i de la llei bàsica d'ocupació, aprovades per l'executiu de José María Aznar.

Gairebé cinc anys després, el març del 2007, el Tribunal Constitucional va declarar inconstitucional el reial decret, en considerar que no estava justificada la urgència i la necessitat extraordinària que va al·legar el govern per impulsar-lo.

L'executiu espanyol i el PP van qualificar de fracàs la vaga general, mentre que l'oposició i els sindicats van subratllar la necessitat de reprendre el diàleg social i van criticar el tractament informatiu de la jornada de vaga general. El govern espanyol va situar el seguiment en un 16% dels treballadors, xifra que UGT i CCOO van augmentar fins al 84%.

29 de setembre del 2010: mobilització en contra de la reforma laboral de Zapatero

CCOO i UGT van convocar al voltant de 15,5 milions de treballadors a una vaga general contra la reforma laboral aprovada pel govern presidit per José Luis Rodríguez Zapatero.

Els sindicats van elevar el seguiment de la protesta al 70%. L'executiu espanyol no va donar una dada global, però el llavors ministre de Treball, Celestino Corbacho, va assegurar que l'aturada havia tingut un "seguiment desigual", que va arribar al 100% en el sector de l'automòbil, el 10% en el comerç i el 3% en l'hostaleria.

Més continguts de