Europa: equilibrisme i decepció
BarcelonaL'accidentada constitució del Parlament Europeu i l'agònica negociació de repartiment de càrrecs pactada 'in extremis' per les grans famílies polítiques sota l'ombra allargada dels estats ha brindat nous arguments per fer trontollar l'europeisme fins i tot dels més convençuts. Els deu minuts de l'acte d'obertura d'aquesta legislatura a Estrasburg passaran a la història per haver fet envermellir més d'un eurodiputat. D'una banda, els 'brexiters' girats d'esquena mentre sonava l'himne europeu. De l'altra, els seients buits de tres electes catalans, dos d'ells exiliats polítics –Carles Puigdemont i Toni Comín, absents de la cambra però també del carrer, per por de ser detinguts a França– i un tercer –Oriol Junqueras– en presó preventiva a Espanya des de fa més d'un any.
L'Europa que es reclama abanderada de la democràcia liberal –i, per tant, dels drets i llibertats individuals– no ha brillat per la seva coherència. A l'Eurocambra, rere l'espectacle dels 'brexiters' hi batega la creixent pulsió populista que fa temps que no para de créixer. I rere la negació dels drets polítics dels eurodiputats catalans hi ha la incapacitat –o, encara pitjor, l'evident manca de voluntat– de les institucions europees per esmenar la plana al nacionalisme d'estat espanyol, un estat incapaç d'afrontar políticament el plet democràtic d'una part majoritària de la ciutadania catalana i, per tant, també europea. ¿És aquest el camí per refer el projecte d'unitat europea?
La manera com s'ha negociat per designar els principals càrrecs europeus no resulta tampoc gaire encoratjadora. Per molt acostumats que hi estiguem, el fet que el Parlament Europeu hagi estat un cop més un mer convidat de pedra del que han decidit els líders estatals a porta tancada, preocupats sobretot per la seva quota de poder, respon a una vella i desacreditada recepta. Per què han votat els ciutadans, llavors? En aquest sentit, el paper assumit pel president espanyol Pedro Sánchez ha sigut paradigmàtic. El seu nominal lideratge de la socialdemocràcia europea s'ha traduït en col·locar Josep Borrell com a cap de la diplomàcia comunitària a costa de deixar els càrrecs més rellevants en mans del Partit Popular Europeu. Amb Borrell mata dos ocells d'un tret: té un espanyol (i català) en una posició rellevant i, a més, hi té una de les figures més bel·ligerants contra l'independentisme català. A canvi d'això, deixa el poder polític i econòmic en mans d'Alemanya i França, i dels conservadors: la Comissió recau en l'actual ministra de Defensa de l'executiu de Merkel, Ursula von der Leyen, ben vista per l'ala dura del conservadorisme europeu representat per Hongria i Polònia, mentre que al Banc Central Europeu (BCE) hi ha una aposta més segura, la de la francesa Christine Lagarde, que, tanmateix, al capdavant de l'FMI ha fet un gir a l'esquerra. I el Consell, per als liberals, representants pel primer ministre belga Charles Michel.
Així doncs, paritat de gènere i equilibrisme estatal i ideològic. I l'independentisme català que xoca altre cop amb la 'realpolitik' europea: tres seients buits i un Borrell enlairat.
