L’actualitat sempre fa estranys companys de viatge, i avui, al mateix vagó de les notícies, en coincideixen dues d’unides per la crisi. L’una és la pobresa: ahir es va acabar el ple extraordinari sobre la pobresa al Parlament. La gran majoria dels acords consensuats són els del pla de xoc social pactat a principis d’any per Junts pel Sí i la CUP, que inclouen: beques menjador –s’amplia al 100% de les famílies que ho necessitin–, mantenir i gastar els 10 milions per pagar factures de subministrament d’aigua, llum i gas, tarifes especials de transport públic per als aturats, etc. Sembla que les entitats socials van sortir més confortades que al ple del 2014, però no del tot, perquè tot això depèn que hi hagi pressupostos.
L’altra notícia arriba de Frankfurt: el Banc Central Europeu pagarà al banc que doni crèdit a les famílies i a les empreses de l’eurozona i cobrarà al banc que mantingui dipositats els diners al Banc Central Europeu sense fer-los servir, sense donar préstec. I el diner es pagarà al 0%. Barra lliure de diners per als bancs perquè, al seu torn, arribin a l’economia familiar i empresarial. Un nou esforç de Mario Draghi, que, de moment, no sembla haver impressionat els mercats.
L’economia és una disciplina complexa, i més complexa que s’ha tornat a mesura que s’ha anat globalitzant, i hem arribat a dividir-la entre economia real o productiva –la nostra, la de cada dia– i l’economia financera –la dels milers de milions que cada dia es compren i es venen al mercat borsari continu–. Però no em diguin que, encara que sigui un panorama molt esquematitzat, no deixen de fer un agut contrast aquests milers de pobres sense diners o treballadors amb pocs diners i un Banc Central Europeu ple de diners que fins i tot castiga els bancs que no agafen diners per deixar-ne. Alguna cosa de sentit comú s’interposa entre les dues situacions. Igual que alguna cosa s’interposa quan gent que treballa –a vegades, els dos membres d’una parella treballen– no arriba a final de mes. I encara més si és legalment possible que una empresa tributi en un paradís fiscal. O que, en el fons, bona part de la riquesa d’empreses dels països desenvolupats només tinguin un truc, un truc ben senzill. Fabricar i comprar barat a la Xina i vendre més car al primer món. Barat a la Xina perquè els sous són més baixos i es pot contaminar tant com vulguis.
Diuen els titulars que Draghi ha posat el diner al 0% per por d’una altra crisi. ¿Com volen que la gent consumeixi, que l’economia creixi, si tenen la vida econòmica de la gent sotmesa a una aixeta tancada de la qual surt riquesa amb comptagotes, i si van desapareixent les famílies de classe mitjana?
