La revifada d’Iglesias encén totes les alarmes al PSOE

Madrid“Remuntada, remuntada!” Acompanyat del ja tradicional “Sí que es pot”, aquest és un dels eslògans que es canten als mítings de Podem. Pablo Iglesias va ser el primer dels anomenats emergents, la revelació de les europees del maig del 2014. Fa un any era el favorit a les enquestes. La irrupció de Ciutadans, les crítiques de l’establishment i la insostenibilitat de seguir en l’ambigüitat a l’hora d’etiquetar-se de dretes o d’esquerres van rebaixar expectatives. A les municipals i autonòmiques del 2015 Podem va quedar curt, tot i que els pactes van permetre que les seves candidates es convertissin en alcaldesses de Barcelona i Madrid. Iglesias arribava a la campanya just de forces, tal com demostrava el CIS fet a principis de novembre, que li atorgava entre 45 i 49 escons, la meitat aportats per les marques perifèriques que, amb moltes cessions, va bastir a Catalunya, el País Valencià i Galícia. Però el desgast del PSOE, la prova del cotó fluix ideològica que cada dia passa Albert Rivera (l’equidistància que l’engreixava és poc sostenible quan un dia surt Aleix Vidal-Quadras a dir que el votarà i l’endemà se sap que un regidor taronja ha elogiat José Antonio Primo de Rivera a les xarxes) i l’habilitat i el verb esmolat del líder de Podem als debats (el va acreditar dilluns) li estan fent recuperar posicions. Ahir va omplir amb 5.000 persones el velòdrom Palma Arena a Mallorca. El mateix Mariano Rajoy, que preferiria mantenir l’esquema bipartidista clàssic i pateix per les dificultats del PSOE, li admetia diumenge a Iglesias que recupera terreny als sondejos.

A Rajoy, esclar, això tampoc li va malament del tot. Com més igualats estiguin el PSOE, C’s i Podem, més distància espera obtenir respecte al segon i més difícil seria d’explicar un “tripartit” de tots contra el PP que ja branda i demonitza el seu potent estol mediàtic. La lluita pel segon lloc es juga en dos eixos: Podem pugna amb els socialistes pel vot de l’esquerra i amb C’s pel regenerador.

Rivera té zero escons i, per tant, no fracassarà en cap cas, tot i que voldria ser segon per estalviar-se la pressió ambiental per estintolar el PP. El seu escenari ideal en clau de futur seria que Rajoy governés en minoria (mandat curt) o pactés amb el PSOE, que, com el PSC a Catalunya, hauria d’interioritzar que no és alternativa i arromangar-se per fer de crossa. Arribat el cas (dramàtic) la decisió a Ferraz l’hauria de prendre la presidenta de la Junta d’Andalusia, Susana Díaz, perquè Sánchez passaria al bagul dels records de Karina (“qualsevol temps passat ens sembla millor”, diu la cançó dels 70).

El líder del PSOE se subleva davant l’adversitat. Ahir també va omplir, en el seu cas a la Corunya. A Galícia, les Marees i Podem l’amenacen. I va fer un discurs molt dur amb Iglesias, el més sever en campanya, que va evidenciar, com també ho van fer els atacs de Rivera, que el cap de files de l’esquerra alternativa va guanyar el debat a quatre. Formalment, però, tots es proclamaven vencedors.

El líder de Podem diu que si no queda per davant del PSOE no hi pactarà. I Sánchez no preveu res més que quedar per davant. Per tant, va explicar, votar Iglesias no és votar pel canvi i només servirà per perpetuar un PP que ha “fracassat” i que equival a “atur, desigualtat i corrupció”. Iglesias és crític amb el PSOE per prometre una cosa a l’oposició i fer-ne una altra al govern, i corrosiu amb les portes giratòries, de les quals s’han beneficiat molts exministres socialistes que han acabat als consells d’administració d’empreses estratègiques. Ahir a Palma hi va tornar.

Davant “dels nous que sonen a vell”, Sánchez alçava com mai el to de veu, apel·lava a “la raça” dels seus i feia notar que el PSOE ha sigut protagonista d’avenços com la llei del matrimoni gai, la llei de memòria, la de la dependència o la d’igualtat. “Cap lliçó al PSOE, cap ni una!”, advertia. Els atacs van arribar al terreny personal quan va afirmar que “si Iglesias s’estima alguna cosa és a ell mateix” abans de lamentar que està “disposat que governi el PP per tal que no ho faci el PSOE”, fet pel qual “la majoria del canvi no es pot dividir” i cal concentrar vot. La clàssica apel·lació al vot útil.

Les crítiques més recurrents a Podem vénen pels referents internacionals: el nexe amb la Veneçuela chavista i l’emmirallament amb la Grècia d’Alexis Tsipras. Sánchez no vol lliçons “de qui deia que el canvi començava a Grècia”, un país que ha acabat “amb l’IVA més alt, més privatitzacions, corralito i rescat”. A la tarda, al popular districte de Vicálvaro, l’expresident Felipe González, fins fa poc conseller de Gas Natural, sortia al rescat de Sánchez: “Podem era el lema del chavista Maduro, amb la mateixa tipografia. Si volen incompatibilitats [en referència a les portes giratòries], que sigui no refiar-se dels que cobren per assessorar països estrangers [Juan Carlos Monedero]”, disparava. González diu que a ell les enquestes també li anaven malament i després guanyava. Rajoy ja dóna Sánchez per amortitzat com a aspirant a la Moncloa i ahir li aconsellava dedicar-se a “organitzar el PSOE”.

Els socialistes defugen, però, el cos a cos amb Podem pel model territorial. Uns defensen un federalisme quasi cosmètic (ahir es va concretar en forma de trasllat del Senat a la Sagrera) i els altres una consulta acordada. Això sí que ho va criticar obertament Rivera des d’Andalusia (va aprofitar les mencions d’Iglesias al debat de dilluns al referèndum de l’estatut andalús i a la pel·lícula Ocho apellidos catalanes per fer apologia del plurilingüisme) i va ser, lògicament, motiu de controvèrsia a Catalunya.

Rufián i Homs no compren

Xavier Domènech, cap de llista d’En Comú Podem, deia que no preveuen que la defensa del referèndum resti vots a Iglesias fora del Principat. Ningú compta, però, que Podem guanyi el 20-D i pugui fer realitat la promesa. I, vista la situació del PSOE, l’escenari que pren més cos és el d’un govern del PP sostingut per C’s o pels mateixos socialistes. El candidat d’ERC, Gabriel Rufián, no polemitza amb els podemites sobre el dret a decidir, però els recordava que no tindran majoria i que, per ser coherents, el que hauran de fer a partir del 20-D és sumar-se al procés constituent català, que, en divuit mesos, caldrà ratificar en un referèndum pactat o no. Francesc Homs, de Democràcia i Llibertat, treia tota honestedat al plantejament d’Iglesias: “Ens diuen que ens deixaran votar perquè seguim pagant”. Qui està més preocupat, però, és Sánchez. Queda encara molt peix per vendre, però ara necessita trencar la campanya.