Ada Colau: “Les nenes no volen ser princeses, volen ser alcaldesses”
MadridQuan Ada Colau no parla de desigualtats, de Barcelona o del procés tampoc desentona. És capaç de sortir de l’agenda política estricta i de tocar la fibra al públic amb dos temes que controla bé i que, lògicament, també formen part del personatge, de l’activista que fa el salt a la política i s’empassa contradiccions: l’arribada de la “gent comuna” a les institucions (el somni del seu avi Ramon, que tanta por tenia que la seva ninona fes el pas) i la feminització del poder. Ahir, a Madrid, al Teatro La Latina, temple de la revista i la comèdia, i segona casa de Lina Morgan durant anys i panys, l’alcaldessa va ser qui va tenir més possessió del micròfon durant un intens acte feminista organitzat per Units Podem, la confluència de l’esquerra alternativa. Era el seu únic acte de campanya a la capital espanyola (a la del 20-D els elogis a Madrid li van costar alguna crítica) i el format la va convertir en l’estrella. Era el que buscaven els organitzadors, que no poden comptar amb Manuela Carmena, alcaldessa de Madrid, per cap assumpte de partit, i que són ben conscients que el fenomen Colau va molt més enllà de Barcelona i Catalunya.
Envoltada de dones “compromeses” (era el cas de l’actriu Rosario Pardo, la periodista Cristina Fallarás o l’esportista María Martín) o que han fet el pas a la política, com Rosa María Artal i Rita Maestre, Colau va explicar que les coses comencen a canviar i que, de fet, moltes nenes, en lloc de voler ser totes “princeses”, ara l’aturen pel carrer i li diuen “que volen ser alcaldesses”.
Això malgrat que encara s’està molt lluny dels objectius en àmbits com la conciliació i el respecte a la dona. De fet, l’alcaldessa va posar dos exemples d’això últim. El primer, els tocaments a una familiar directa seva al Sónar aquest cap de setmana i, el segon, la va afectar a ella fa ben poc. En un acte social amb persones de l’àmbit “progressista” de la judicatura, dos homes “que havien begut una mica es van voler fer els simpàtics” i li van demanar si tenia parella “i si podrien fer «alguna cosa»”. Un exemple dels “micromasclismes” que cal eradicar. “Si això em passa a mi, imagineu-vos...”, es va exclamar entre aplaudiments.
Les ponents van posar deures a la coalició que lidera Pablo Iglesias: feminitzar la política. I això no vol dir necessàriament posar-hi dones ni guanyar unes eleccions -“en què ens hi juguem molt, però no ens ho juguem tot”, va dir-, sinó deixar enrere actituds autoritàries (Iglesias nega ser un “mascle alfa” però sovint ho sembla) i canviar la manera de liderar, de la imposició a l’adhesió. “El canvi real és cultural, de valors, de referents, de símbols, i és una feina quotidiana”, va dir Colau.
De moment, haurà de seguir explicant al seu fill Luca que ella intenta “escapar-se” de les reunions quan ell li diu que hi enviï una doble. Amb el risc que percebi la política “com una cosa de la qual s’ha escapar”. La mare no en fuig. Segur.
