Política 24/09/2015

L’efecte Rajoy dóna aire al sí a la recta final de la campanya

L’escàndol de la manipulació d’una resposta de la Comissió Europea i la clara victòria de Junqueras en el cara a cara amb Margallo llasten l’estratègia de l’unionisme

i
David Miró
5 min
L’efecte Rajoy dóna aire al sí a la recta final de la campanya

BarcelonaEls prolegòmens i l’inici de la campanya del 27-S van començar amb una magnífica exhibició de poder diplomàtic del govern espanyol, que va forçar pronunciaments, més o menys contundents, de figures mundials com David Cameron, Angela Merkel i Barack Obama contra el procés català a més d’obtenir, un cop més, la resposta prefabricada i ad hoc de la Comissió Europea. L’eix principal de l’estratègia unionista, compartida per PP, PSC, C’s i fins i tot per Unió, passa per donar per fet que una eventual independència catalana comportaria l’expulsió immediata de la Unió Europea i de l’euro, un escenari que provocaria una situació d’inseguretat jurídica que desencadenaria la fuga d’empreses i el col·lapse del sistema financer a Catalunya. La pressió del govern espanyol ha arribat al punt de forçar el governador del Banc d’Espanya, Luis María Linde, perquè pronunciés la paraula corralito, de manera que l’amenaça d’un escenari a la grega prengués cos i monopolitzés el debat.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Estratègia unionista

Tot i que les enquestes no han notat l’impacte del discurs de la por, es pot dir que l’estratègia unionista estava triomfant en el que és més important: fixar quins són els temes de la campanya. Això equival a portar la iniciativa i, per tant, obligava els defensors del sí a anar a remolc desmentint tots aquests mals auguris.

Però les campanyes són molt llargues i solen oferir sorpreses. I després d’una primera setmana on tot ha seguit el guió previst, màxima mobilització independentista versus discurs de la por, en aquesta segona, l’independentisme ha rebut el millor combustible possible: una espifiada monumental de Mariano Rajoy. Les imatges on el president del govern mostra un total desconeixement de com s’atorga la nacionalitat espanyola han tingut un doble efecte. D’una banda, han situat el debat, per primera vegada en la campanya, en un terreny propici a l’independentisme, ja que es demostra que el principal argument unionista, la pèrdua de la ciutadania europea per part dels catalans, no és jurídicament viable. I de l’altra, i no gens menyspreable, ha provocat la ridiculització de la figura del president espanyol, i això no és una bona notícia per al bloc del no, que necessita que la idea d’Espanya gaudeixi d’un cert prestigi.

Així doncs, des d’ahir és el govern espanyol el que va a remolc en la campanya i per això va haver de contrarestar la relliscada amb comparacions amb excolònies, com ara Algèria o els països iberoamericans, per insistir en la idea que amb la independència els catalans perdrien “tots els atributs que els dóna la pertinença a un país”, en paraules del ministre d'Exteriors, José Manuel García-Margallo. El cert és, però, que en aquells dos casos no existia la protecció constitucional que regeix a la carta magna del 1978 sobre la nacionalitat. L’article 11.2 és molt clar respecte d’aquesta qüestió: “Cap espanyol d’origen podrà ser privat de la seva nacionalitat”.

Conscients, doncs, que no es podria retirar la nacionalitat espanyola als catalans, ni tampoc la ciutadania europea, el discurs de Margallo va bascular cap a un altre tipus d’argument, el d’assenyalar com a “absurda” la pretensió d’un estat nou ple de ciutadans amb la nacionalitat espanyola, sense caure en el fet que aquest ja és un escenari previst en els informes del CATN.

Per si no fos prou, al govern espanyol se li va obrir ahir un altre flanc inesperat: la manipulació de la resposta de la Comissió Europea a una pregunta de l’eurodiputat Santiago Fisas sobre Catalunya. Fonts comunitàries van anunciar ahir una investigació per aclarir per què la resposta en espanyol tenia un paràgraf afegit a la resposta oficial que enduria considerablement el text, que era només una frase de compromís. Es fa difícil no veure la mà de l’estat espanyol, potser a través del zel excessiu d’un funcionari, darrere de l’atzagaiada. El resultat, però, ha sigut un autèntic bumerang, perquè ahir el debat ja no girava al voltant del contingut de la resposta (res de nou, d’altra banda), sinó de la malaptesa d’un govern al qual se li descobreixen totes les maniobres.

Debat Margallo-Junqueras

Però sens dubte l’acte estrella del dia va ser el cara a cara a 8TV entre Margallo i el número 5 de la candidatura de Junts pel Sí i president d’ERC, Oriol Junqueras. Un debat que havia provocat molts dubtes a la Moncloa i fins i tot al PP català. I el resultat va demostrar que aquesta preocupació estava plenament justificada. No tan sols perquè Junqueras va poder exhibir d’inici “l’èxit rutilant” que significava per a un candidat independentista debatre en televisió ni més ni menys que amb el cap de la diplomàcia de l’estat del qual es vol separar, sinó també perquè al llarg del debat el candidat de la llista unitària va rebatre un a un i amb la vehemència que el caracteritza els arguments del ministre.

També és cert que el fet que el debat s’hagués gravat al matí va jugar una mala passada al ministre, que d’entrada va brandar la suposada resposta de Jean-Claude Juncker sobre Catalunya quan els televidents ja sabien que no tenia validesa oficial i era falsa. També la menció d’Algèria va ser convenientment aprofitada per Junqueras per establir un paral·lelisme entre la situació dels catalans i la dels habitants de l’excolònia francesa. “L’escriptor Albert Camus, que era partidari de la independència d’Algèria, mai va perdre la nacionalitat francesa”, va recordar.

Perduda la batalla sobre la nacionalitat, i després d’un intricat debat sobre la legislació internacional en què el ministre va recórrer a casos exòtics com el de Katanga (una província del Congo que va ser independent durant un breu període de temps abans de tornar a reunificar-se), Margallo va insistir en l’apocalipsi econòmica en forma de “corralito ”: “Sense accés al BCE hi haurà una crisi de liquiditat”. Aquí Junqueras es va poder esplaiar: “Però si el BBVA ja ha dit que no marxarà! Si acabem de batre el rècord d’inversió estrangera! ¿No veu que vostè està pronosticant un escenari que xoca amb la realitat?” Al final Margallo va abandonar el discurs de la por per assajar l'argument sentimental: "Oriol, se us estima molt, no trenquem", va gairebé suplicar.

Tot plegat s’ha convertit durant les últimes hores en vent a favor de les veles independentistes, que no les tenen totes que el discurs de la por acabi fent forat en certs sectors de l’electorat, i ara es troba avançant sobre l’onada de l’efecte Rajoy.

De fet, ahir l’unionisme va emetre senyals que l’estratègia de la por ha arribat al seu límit i fins i tot l’ha sobrepassat, fins a convertir-se en contraproduent. El mateix president del govern espanyol va voler deixar clar ahir, en una entrevista a Televisió de Girona, respecte a un tema tan delicat com les pensions que l’Estat “sempre complirà les seves obligacions”, és a dir, que tothom que ha cotitzat a Espanya té garantit el cobrament de les pensions tot i que visqui en un país estranger. Fins i tot el governador del Banc d’Espanya va rectificar ahir les seves declaracions sobre el corralito després de rebre una allau de crítiques. El 27-S calibrarà l’impacte del discurs de la por, però de moment els independentistes semblen convençuts d’haver trobat l’impuls que buscaven per fer l’últim salt. El que els permeti assolir una gran majoria.

stats