L’immobilisme del PP rep un càstig sever i no arriba al 9% dels vots

Barcelona“No he perdut mai”, va dir Xavier García Albiol fa dos mesos, quan el van investir com a candidat en substitució d’Alícia Sánchez-Camacho. El cap de llista del PP havia sigut capaç de convertir-se en alcalde de Badalona començant des de zero, quan el seu partit no tenia cap regidor a la tercera ciutat de Catalunya, un detall que no s’ha cansat de repetir en campanya.

Després d’aquesta nit electoral, en què malgrat l’augment de la participació el PP ha vist com s’esfumaven prop de 130.000 vots, Albiol ja sap què vol dir perdre. L’immobilisme que propugna el seu partit en la defensa d’Espanya ha esdevingut testimonial a Catalunya. Cal retrocedir fins al 1992 per trobar unes xifres equiparables. La desfeta els deixa en una situació complicada, ja que baixen fins a la cinquena posició i amb pocs milers de vots de diferència respecte a la CUP. El PP ha perdut quatre escons a Barcelona, dos a Tarragona i un més a Girona i a Lleida, és a dir, 8 dels 19 que tenia i prop d’un 30% dels suports que va obtenir fa només tres anys. Els esforços fets pel partit a l’hora de mobilitzar els seus quadres i portar ministres a fer campanya a Catalunya -el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va venir fins a cinc vegades- han sigut estèrils.

La “derrota” de Mas

Davant d’uns resultats així, Albiol va preferir posar el focus en el fet que Artur Mas, després de tres eleccions, ha tornat als 62 diputats que tenia el 2010, però ara en aliança amb ERC. “¿Ha valgut la pena dividir la societat?”, es va preguntar. El líder del PP, que va reconèixer que els seus resultats tampoc eren “bons”, va subratllar que des del 1984 CiU i ERC sempre havien tingut majoria absoluta. Ara ja no. “És una dada que cal retenir”, va afirmar.

Albiol també va felicitar C’s i va oferir-se “sense condicions” per construir una alternativa “no rupturista”, en entendre que això és el que volen la majoria dels catalans, i va posar l’accent en el fet que les enquestes de mitjans de juliol atorgaven al PP un màxim de 7 escons i per això els 11 obtinguts finalment són una bona “base” per construir un projecte il·lusionant.

Els populars tenien tres objectius més o menys declarats aquest 27-S. Un era limitar la seva caiguda, un altre mantenir-se com la força predominant entre l’electorat unionista -per davant de C’s i el PSC, sobretot de cara a les eleccions generals del mes de desembre- i un tercer que passava per mobilitzar els votants tradicionalment abstencionistes perquè els vots independentistes no superessin el 50%. De tots els objectius només l’últim s’ha assolit, i potser no amb tanta contundència com ells haurien desitjat. La posició del partit ha quedat compromesa a Catalunya, just en el moment en què Rajoy més necessitava un cop de mà.